Continua la inquietud sobre la suposada prohibició d’acomiadar per causes de l’Covid-19
La suposada prohibició d’acomiadar segueix sent objecte d’interpretacions contradictòries per part dels tribunals laborals. En temps de dubte econòmica, la polèmica clàusula que pretén limitar els acomiadaments està generant inseguretat jurídica tant per a les empreses com per als treballadors. De moment, continuen dictant sentències contradictòries a l’espera que el Tribunal Suprem unifiqui el criteri a aplicar.
El Reial decret llei 9/2020, de 27 de març , pel qual es van adoptar mesures complementàries, en el àmbit laboral , per pal·liar els efectes derivats de l’COVID-19, va venir a establir en el seu article 2 que “la força major i les causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció en què s’emparen les mesures de suspensió de contractes i reducció de jornada previstes en els articles 22 i 23 de Reial decret llei 8/2020, de 17 de març (ERTO COVID), no es podran entendre com a justificatives de l’extinció de el contracte de treball ni de l’acomiadament “. Aquest precepte va venir a limitar els supòsits en què les empreses poden procedir a efectuar acomiadaments.
La vigència d’aquest precepte, que inicialment estava prevista durant l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada pel COVID-19, ha vingut prorrogant i, en virtut del que disposa l’article 3.6 de Reial decret llei 2/2021, de 26 de gener, continuarà fins el 31 de maig de 2021, tot i que no és descartable que torni a ampliar-se.
Així, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en sentència de 25 de novembre de 2020, analitza un supòsit en el qual una empresa -dedicada a la gestió d’incidències relacionades amb la compravenda d’entrades per a espectacles públics-escometre un acomiadament col·lectiu per la pèrdua d’un contracte, conclou que si bé això hagués constituït una causa legitimadora de l’acomiadament abans de la pandèmia de l’COVID-19, a l’escenari actual no ho justifica, tenint en compte que no es pot obviar que aquesta pèrdua porta causa de l’esmentada crisi sanitària , que ha provocat la reducció, i fins i tot supressió, d’aquests espectacles. Conclou que l’acomiadament ha de ser declarat no ajustat a dret per injustificat, però no nul.
Per la seva banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la seva sentència de 11 de desembre de 2020, analitza un supòsit en el qual una empresa l’activitat està relacionada amb el sector turístic també efectua un acomiadament col·lectiu fundat en la rescissió de l’contracte mercantil de prestació de serveis que el vinculava a l’operador turístic que era el seu principal client. El tribunal conclou que no es pot aplicar l’article 2 de l’ Reial decret llei 9/2020, Ja que aquest només està previst per als supòsits en què la pèrdua d’activitat sigui causa directa de l’COVID-19 i, en aquest cas, ho és la rescissió de contracte, encara que la causa mediata o última pogués ser la referida crisi sanitària. Per tant, havent acreditat l’empresa en l’acte de l’judici la concurrència de la causa objectiva i el compliment dels requisits formals exigits, declara l’acomiadament col·lectiu ajustat a dret.
La referida sentència compta amb un extens vot particular en el qual un dels magistrats de la sala exposa les raons per les quals considera que, atès que les causes objectives en què l’empresa funda l’acomiadament col·lectiu estan relacionades amb el COVID-19, sí que resultava aplicable l’esmentat article 2 de l’ Reial decret llei 9/2020 , havent-se implementat, per tant, mesures de suspensió de contractes o reducció de jornada i, a l’haver-se tramitat un acomiadament col·lectiu, el mateix havia de ser declarat nul per frau de llei o, subsidiàriament, no ajustat a dret.
Ja en 2021, el Tribunal Superior de Justícia del País Basc, en sentència de el passat 26 de gener, va estimar el recurs de suplicación interposat per un treballador acomiadat enfront de la sentència dictada pel Jutjat del Social nº 6 de Bilbao que va declarar la procedència de l’acomiadament. El tribunal revoca la sentència, declarant la nul·litat de l’extinció contractual.
La Sala del Social conclou que, si bé l’empresa per procedir a l’ acomiadament de treballador addueix causes objectives de caràcter econòmic i aporta xifres anteriors a la pandèmia, ho fa amb l’únic objectiu de tractar d’esquivar o evitar l’aplicació de la “prohibició “d’acomiadar de l’esmentat article 2, el que suposa un frau de llei que, segons la seva opinió, ha de portar a la qualificació de l’acomiadament objectiu com nul.
Així doncs, atès que les conclusions assolides en les sentències dictades fins ara pels diferents tribunals superiors de justícia no poden ser més dispars i és més que previsible que es dictin nous pronunciaments contradictoris en tot el territori nacional, per posar fi a aquesta incertesa només ens queda esperar que sigui l’Alt Tribunal el que unifiqui criteri.