Deducibilidad dels interessos de demora per a contribuents que realitzen activitats econòmiques

Tant Els interessos de demora conseqüència d’una liquidació practicada en un procediment de comprovació de rendes relatives al desenvolupament de l’activitat, com els reportats per la suspensió de l’execució de l’acte administratiu impugnat, és despesa deduïble per als contribuents de l’IRPF que desenvolupin una activitat econòmica. En tenir la naturalesa jurídica de despeses financeres, se sotmeten als límits de deducibilidad de la Llei Imposts de societats.

Despesa financera dels interessos de demora girats per l’Administració tributària

El Tribunal Suprem considera aplicable als contribuents que desenvolupen una activitat econòmica, la seva doctrina en relació a la deducibilidad dels interessos de demora conseqüència de determinats actes de l’Administració tributària. Aquesta conclusió se sustenta en les següents raons:

1.Els interessos de demora tributaris es qualifiquen com a despeses financeres pel seu sentit jurídic, tenint en compte la jurisprudència del Tribunal Constitucional i la seva qualificació comptable, existint una norma positiva que vincula a la normativa fiscal (el dret comptable), tret que aquesta estableixi expressament una qualificació diferent.

Aquests no tenen naturalesa sancionadora sinó exclusivament compensatòria o reparadora del perjudici causat pel retard en el pagament del deute tributari. Es tracta, per tant, d’una compensació específica pel cost financer que per a l’Administració tributària suposa deixar de disposar a temps de quantitats dineràries que li són legalment degudes. I, sent així, la seva qualificació no és una altra que la de despesa financera, per la qual cosa de complir-se els requisits legals exigits, justificació, registro comptable i correlació amb els ingressos, no pot qüestionar-se el seu deducibilidad.

2. Per a determinar el rendiment net de les activitats econòmiques, si aquestes despeses es poden enquadrar entre aquells que tenen la condició de no deduïbles ja que, en cas contrari, en l’àmbit fiscal el que s’estableix per la norma comptable. En aquest sentit, el Tribunal Suprem ja ha manifestat que no cal enquadrar els interessos de demora tributaris en cap dels supòsits de no deducibilidad prevists en la la Llei Imposts de societats.

3. A l’efecte de determinar el rendiment net de l’activitat econòmica, no pot dir-se que aquests interessos no estiguin correlacionats amb els ingressos, perquè es troben connectats amb l’exercici de l’activitat econòmica i, per tant, han de ser deduïbles.

En conseqüència, tenint la qualificació de despeses financeres i no enquadrant-se en cap de les categories possibles de despeses no deduïbles de la Llei Imposts de societats. Els interessos de demora tributaris han de considerar-se com a despeses fiscalment deduïbles.

Sobre la base de l’anterior el TS conclou que, a l’efecte de l’IRPF i en els casos en què el contribuent desenvolupi una activitat econòmica, els interessos de demora, siguin els que s’exigeixin en la liquidació practicada en un procediment de comprovació, siguin els reportats per la suspensió de l’execució d’un acte administratiu impugnat, tenen la consideració de despesa fiscalment deduïble i donada la seva naturalesa de despeses financeres, estan sotmesos als límits de deducibilidad continguts en la la Llei Imposts de societats i aplicable també a l’IRPF.

Qualsevol dubte que els sorgeixen respecte a aquest tema no dubtin a dirigir-se a nosaltres, telefònicament a Carles Monfort Codina o al seu e-mail cmc@btsasociados.com, estarem encantats a atendre’ls.