El nou càlcul del perjudici econòmic en la graduació de sancions

El càlcul del perjudici econòmic es determina pel percentatge existent entre la base de la sanció i la quantia total que hagués hagut d’ingressar-se en l’autoliquidació o per l’adequada declaració del tribut o l’import de la devolució obtinguda. A més, si el perjudici econòmic oscil·la entre:

• el 10 i 25%, s’incrementa la sanció en 10 punts;
• si oscil·la entre el 26 i el 50%, en 15 punts;
• entre el 51 i el 75%, en 20 punts;
• i quan superi el 75%, en 25 punts percentuals.

El perjudici econòmic és del 97,23% (base de la sanció per la quantia del que havia d’haver ingressat), incrementant-se la sanció en 25 punts percentuals. Per contra, el recurrent considera que ha de tenir-se en compte la quota líquida, la qual cosa implica un percentatge del 61,62%, incrementant-se la sanció en un 20%, en lloc del 25% aplicat.

A fi de determinar, a fi de calcular el perjudici econòmic per a la graduació de sancions, ha d’emprar-se com a denominador, definit legalment com “la quantia total que hagués hagut d’ingressar-se en l’autoliquidació», si la quota líquida o la quota diferencial, quan l’import de totes dues quotes sigui diferent, el Tribunal Suprem ressalta les nombroses raons segons les quals el perjudici econòmic, com a element d’agreujament de la sanció tipus, ha de mesurar-se en funció d’aquest perjudici produït en un sentit real i veritable, prescindint referent a una interpretació aïllada o literalista de les normes penals de les quals derivi una idea autònoma del perjudici econòmic diferent del realment causat -i diferent també entre casos semblants, i fins i tot entre diferents impostos-.

Aquestes raons es resumeixen, entre altres, en els següents arguments:

1. L’àmbit del Dret sancionador obliga a incorporar principis com ara els de tipicitat, culpabilitat, proporcionalitat o interpretació favorable al reu.
2. El criteri del perjudici econòmic tingut en compte pel legislador com a agreujant de la sanció de multa, no és una altra cosa que un element qualificador de la responsabilitat sancionadora, que no pot ser un altre que el realment produït a la Hisenda. Sent així, en una primera aproximació, els pagaments fraccionats, a compte, retencions, etc., formen part integrant del deute tributari.
3. Com tot element qualificador o modulador de la responsabilitat en matèria sancionadora, aquest perjudici econòmic, en provocar un augment del quàntum de la multa, ha de reflectir necessàriament un major retret que el que pot ser imputat a la comissió de la conducta basi.

Això significa que l’agreujament previst, com a factor que afecta la responsabilitat, ha de ser culpable i estar afectada pel dol o la culpa.

A tenor de tal argument, no cal compartir que sigui major o menor la sanció econòmica, la pena qualificada, per la sola raó que s’hagin efectuat o no pagaments fraccionats – o en el seu cas, per a altres hipòtesis, satisfet pagaments a compte o retencions-, perquè tal circumstància és completament indiferent des de la perspectiva de l’acció típica, de la reprochabilidad social d’aquesta, de la culpabilitat i del bé jurídic protegit.

4. Tota norma sancionadora ha de ser una certa i clara. Lluny de l’observança de tan elemental exigència, la norma aquí discutida és confusa, si s’observa la formulació de la seva remissió a l’autoliquidació com a únic i incomunicable cànon d’incompliment i de perjudici econòmic.

Dit l’anterior, el Tribunal considera que la interpretació afavorida en cassació per l’Administració de l’Estat recurrent permet l’absurd de poder aplicar un major o menor percentatge de perjudici econòmic en funció d’una dada indiferent des de la perspectiva de la reprochabilidad de la conducta, com que hi hagi hagut pagaments a compte, pagaments fraccionats o retencions, i la quantitat en què s’hagin produït, que no depèn de la voluntat del sancionat com a element integrant de la infracció del deure d’ingressar que se sanciona i la seva qualificació específica.

Això provoca situacions de clara i notòria desigualtat entre casos semblants, o en què s’incompleixen els deures tributaris de manera semblant. Així, per a una mateixa defraudació, això és, una única acció de deixar de declarar i ingressar un mateix deute tributari, la resposta penal que se li vincula varia, incomprensiblement, en funció de circumstàncies alienes per complet a l’acció reprotxable i al seu resultat de perjudici econòmic, com ho és l’existència o no de pagaments fraccionats i del seu import.

Per tot l’anterior, el Tribunal desestima el recurs de cassació i fixa els següents criteris:

– A l’efecte de calcular el perjudici econòmic per a la graduació de sancions, ha d’utilitzar-se el concepte de quota líquida, és a dir, el que prengui en consideració, com a part del deute satisfet, l’import dels pagaments a compte, retencions o pagaments fraccionats.

– No existeix un concepte legal autònom sobre què pot considerar-se perjudici econòmic a efectes sancionadors que no tingui en compte el veritable i real mal pecuniari ocasionat a la Hisenda pública, prenent en consideració el conjunt d’obligacions satisfetes, encara que no ho hagin estat en l’autoliquidació de l’impost.

– Finalment, i en l’àmbit de l’impost de societats, els pagaments fraccionats efectuats legalment han de tenir-se en compte, com a part integrant del deute tributari, a l’efecte de la determinació exacta del perjudici econòmic com a circumstància agreujant de la sanció, al marge de les conseqüències que procedissin, si escau, en relació amb els incompliments de tal deure.

Qualsevol dubte que els sorgeixen respecte a aquest tema no dubtin a dirigir-se a nosaltres, telefònicament a Carles Monfort Codina o al seu e-mail cmc@btsasociados.com, estarem encantats a atendre’ls.