El Tribunal Suprem anul·la la decisió d’un pare de desheretar a la seva filla
La Sala Civil del Tribunal Suprem ha anul·lat el desheretament d’una filla pel seu pare per falta de proves que s’hagués produït, per part d’ella cap a ell, el maltractament físic o psíquic que l’home va deixar apuntat en el seu testament, així com que la falta de relació entre tots dos, que ella ha reconegut, fos imputable a la filla.
El cas
El Suprem confirma que, més enllà de les afirmacions del testador, no hi ha prova del maltractament d’obra o que la falta de relació entre tots dos admesa per la filla pugui considerar-se un maltractament psicològic o un abandó injustificat, la qual cosa en tot cas hauria d’haver estat provat per la dona que va ser companya de l’autor del testament després de separar-se de la mare dels seus fills, i que va ser instituïda com a hereva universal, qui no s’ha personat en el procediment.
L’home desheretava als seus dos citats fills per les causes establertes en l’article 853.2.ª del Codi Civil» (maltractament d’obra o injúria greu de paraula), i instituïa hereva universal, substituïda pels seus descendents, a qui es referia com «la seva companya». L’home va morir el novembre de 2012.
En 2013, la filla desheretada (el seu germà no va recórrer) va interposar demanda contra la dona instituïda hereva pel seu pare, sol·licitant que es declarés la inexistència de la causa de desheretament al·legat per ell.
Segons explica el Suprem, únicament es compta amb la doble afirmació del testador relativa, d’una part, al maltractament d’obra i injúries greus rebudes de part dels seus fills i, d’una altra, a la falta de relació amb ells. L’Audiència de Madrid, en la sentència recorreguda per la filla, va admetre que, negada per la demandant el maltractament i les injúries, corresponia la càrrega de provar la seva existència i gravetat a la designada hereva, declarada en rebel·lia en la instància, que no s’ha personat en actuacions ni proposada prova cap per a acreditar la causa de desheretament contradit, per la qual cosa, va concloure l’Audiència, la falta de prova ha de perjudicar aquesta última.
Però, en canvi, i això és l’impugnat per la recurrent en el recurs de cassació, l’Audiència va considerar que l’esment pel testador a la falta de relació familiar afectiva amb la filla, admesa per aquesta, pot ser valorada com a manifestació d’uns danys psicològics constitutius de maltractament d’obra, i valora que el fet que el causant destaqués especialment aquesta circumstància en el seu testament deixa constància que en el seu ànim tal falta absoluta d’interès durant un període tan dilatat (que la filla no ha negat), revestia una especial gravetat fins al punt de ser voluntat manifestada en el testament la de privar de la seva legítima a la seva filla. La sentència considerava, a més, que aquesta falta de relació és clarament imputable a la desheretada perquè en la data de separació dels seus pares era ja major d’edat.
L’alt tribunal recorda que, segons la seva jurisprudència, una falta de relació continuada i imputable al desheretat pot ser valorada com a causant d’uns danys psicològics i, en conseqüència, enquadrar-se en una de les causes de privació de la legítima establertes pel legislador.
Per això, el Suprem estima el recurs de cassació i declara que no concorre causa de desheretament, per la qual cosa és procedent anul·lar la institució d’hereva de la demandada quan perjudiqui la legítima de la demandant. Això afecta només a la recurrent i no al seu germà, a qui ella també es referia en els seus escrits, ja que ella no va actuar en el seu nom ni consta que tingui legalment atribuïda la seva representació.
Qualsevol dubte que els sorgeixen respecte a aquest tema no dubtin a dirigir-se a nosaltres, telefònicament a Núria Martí García o al seu e-mail nmg@btsasociados.com, estarem encantats a atendre’ls.