El Tribunal Suprem confirma la pena d’un any de presó a un empresari que va accedir en reiterades ocasions a l’correu electrònic particular d’un treballador

El Ple de la Sala Segona dicta una sentència per unanimitat -amb ponència del seu president, Manuel Marchena- on confirma la condemna a un empresari per un delicte de descobriment i revelació de secrets

La sentència dictada per unanimitat pel Ple de la Sala Segona de l’TS -amb ponència del seu president Manuel Marchena- confirma la condemna a la pena d’1 any de presó per un delicte de descobriment i revelació de secrets, amb l’atenuant de dilacions indegudes , a un empresari que, en la recerca de proves que acreditessin la deslleialtat amb la qual fonamentar una demanda d’acomiadament, va accedir en reiterades ocasions a l’correu electrònic particular de treballador. Alguns dels documents així obtinguts van ser presentats en la demanda d’acomiadament formulada davant la jurisdicció social.

L’acusat al·legava en el seu recurs la possible existència de legítima defensa, així com la inevitabilitat d’aquest accés per la configuració tècnica del programa de gestió de l’correu electrònic. Les dues al·legacions són rebutjades per la Sala: «… l’acusat no va exercir de manera legítima cap dret. Ni la compartida utilització de les claus corporatives, ni la definició en el conveni col·lectiu, com a infracció disciplinària greu, de la utilització dels mitjans productius posats a disposició de l’treballador, són suficients per a legitimar la greu intromissió de l’ocupador en el compte particular de JCZ . De fet, davant la versió de la defensa que l’accés a aquestes comptes privats va ser pràcticament inevitable pel funcionament de sistema, el que indica el factum és precisament el contrari.La seva conducta no es va limitar a aquest contacte casual amb allò que no es volia conèixer, sinó que es van imprimir “… determinats missatges i correus electrònics enviats o rebuts entre el 11-3-13 i el 26-6-13”, arribant a ordenar l’acusat a la seva filla que seguís fent apilament de missatges per a “… demanar totes les dades possibles del que ha passat” ». Afegeix la Sala que «… l’ampli parèntesi cronològic -gairebé tres mesos- durant el qual LMN va ser desposseït del seu dret a la intimitat, a la protecció de dades i, en fi, del seu dret a l’entorn virtual, parla per si sol de la intensitat i l’abast de la ingerència ».arribant a ordenar l’acusat a la seva filla que seguís fent apilament de missatges per a “… demanar totes les dades possibles del que ha passat” ». Afegeix la Sala que «… l’ampli parèntesi cronològic -gairebé tres mesos- durant el qual LMN va ser desposseït del seu dret a la intimitat, a la protecció de dades i, en fi, del seu dret a l’entorn virtual, parla per si sol de la intensitat i l’abast de la ingerència ».arribant a ordenar l’acusat a la seva filla que seguís fent apilament de missatges per a “… demanar totes les dades possibles del que ha passat” ». Afegeix la Sala que «… l’ampli parèntesi cronològic -gairebé tres mesos- durant el qual LMN va ser desposseït del seu dret a la intimitat, a la protecció de dades i, en fi, del seu dret a l’entorn virtual, parla per si sol de la intensitat i l’abast de la ingerència ».

La sentència, en línia amb la jurisprudència de l’TEDH i de la pròpia Sala Social de l’Tribunal Suprem, no qüestiona la possibilitat de pactar una reserva d’aquesta capacitat de fiscalització: «… empresari i treballador poden fixar els termes d’aquest control, pactant la renúncia , no ja a la intimitat, sinó a la pròpia inviolabilitat de les comunicacions. I allà on hi hagi acord exprés sobre fiscalització, s’estarà excloent l’expectativa de privacitat que, fins i tot en l’àmbit laboral, acompanya a qualsevol empleat ».

Però la renúncia ha de reunir determinades condicions: «l’exclusió d’aquesta expectativa ha de ser expressa i conscient, sense que pugui equiparar-se a aquesta una pretesa renúncia derivada de la voluntat presumpta de treballador. El treballador que coneix la prohibició d’utilitzar per a fins particulars els ordinadors posats a la seva disposició per l’empresa i, malgrat això, incompleix aquest mandat, incorre en una infracció que haurà de ser sancionada en els termes que són propis de la relació laboral. Però aquesta infracció no priva el treballador que incorre en ella del seu dret a definir un cercle d’exclusió davant de tercers, entre els quals s’inclou, per descomptat, qui li proporciona aquests mitjans productius. D’admetre aquesta artificial assimilació a l’hora de pronunciar-nos sobre la legitimitat de la ingerència,estaríem oblidant la pròpia naturalesa de l’contracte de treball per compte d’altri. Els elements de disponibilitat de el dret fonamental a la intimitat ia la inviolabilitat de les comunicacions no poden abordar-se amb fallida de el principi de proporcionalitat. De fet, l’efectiva vigència d’aquells drets de l’treballador no pot fer-se dependre exclusivament d’un pacte incondicional de cessió en què tot es vegi com a susceptible de ser contractualizado ».l’efectiva vigència d’aquells drets de l’treballador no pot fer-se dependre exclusivament d’un pacte incondicional de cessió en què tot es vegi com a susceptible de ser contractualizado ».l’efectiva vigència d’aquells drets de l’treballador no pot fer-se dependre exclusivament d’un pacte incondicional de cessió en què tot es vegi com a susceptible de ser contractualizado ».