El Tribunal Suprem estableix el marge net com a criteri a seguir per al càlcul de la indemnització per clientela en el contracte de distribució
El Tribunal Suprem ha tancat la discussió que existia sobre si la indemnització per clientela ha de calcular sobre la base de l’marge brut o net percebut pel distribuïdor.
Segons jurisprudència consolidada, l’ article 28 de la Llei de Contracte d’Agència (LCA), de vegades, i sempre que en el cas concret es compleixin els requisits exigits per l’esmentat article, es pot aplicar per analogia per atorgar a un distribuïdor la indemnització per clientela prevista per a l’agent.
No obstant això, atès que en un contracte de distribució no existeixen remuneracions com les que percep l’agent sinó marges comercials, no estava clar si el criteri a prendre com a base per al càlcul d’aquesta indemnització havia de ser el marge brut (és a dir, la diferència entre el preu d’adquisició i el de revenda), o el marge net (és a dir, el percentatge de benefici que li queda a l’distribuïdor un cop descomptades les despeses i impostos).
En la seva sentència 317/2017 de 19 de maig la sala civil de l’Tribunal Suprem reprèn les seves pronunciaments de dues sentències recents anteriors (sentència 356/2016 de 30 de maig, i sentència 137/2017 d’1 de març) per concloure que el criteri a aplicar és el de l’benefici net :
” La sentència recorreguda, a l’igual que la sentència de primera instància, s’aplica correctament aquesta doctrina jurisprudencial, ja que expressament té en compte« aquelles despeses que resulten precisos per a l’obtenció del producte de les vendes (despeses de personal, transports, despeses financeres, i la repercussió de les despeses generals), és a dir, el benefici net -diferència entre el benefici brut (ingressos menys despeses de l’operació) i les despeses generades (salaris, amortitzacions, tributs, rendes interessos) ».”
La sentència desestima així l’argument el concedent que denunciava la infracció de l’article 28.3 LCA i la jurisprudència que l’interpreta, en relació amb els articles 11 LCA (remuneració de l’agent) i 1255 de el Codi Civil (llibertat de pactes), per afirmar que la indemnització per clientela havia de calcular-se en funció dels ingressos bruts d’el distribuïdor.
L’apartat 3r d’l’article 28 LCA estableix el màxim que podrà arribar a la indemnització per clientela : aquesta no podrà excedir, en cap cas, l’import mitjà anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant els últims cinc anys, o durant el període de durada de el contracte, si aquest fos inferior.
El Tribunal Suprem ja s’havia pronunciat sobre la interpretació que s’ha de donar a l’concepte de remuneració percebuda per l’agent en el sentit que aquesta havia d’entendre com a retribució bruta. És a dir, no el benefici net obtingut per l’agent en l’exercici de la seva activitat, sinó la quantitat realment percebuda per la prestació realitzada.
No obstant això, també hi havia establert que no pot realitzar-se una aplicació per analogia absoluta de les normes sobre resolució unilateral de l’contracte d’agència a l’contracte de distribució, sinó que s’ha de tenir en compte les particularitats pròpies d’aquest contracte. Així, el sistema de retribució de l’agent de l’ article 11 LCA preveu, o bé una remuneració fixa o bé una comissió, mentre que la retribució el distribuïdor es regeix per altres criteris.
Ara, el Tribunal Suprem ha aclarit que “per establir la quantia de la indemnització per clientela, ha d’utilitzar-se com a criteri orientador el que estableix l’esmentat art. 28 LCA, però calculat, en comptes de sobre les comissions percebudes per l’agent, sobre els beneficis nets obtinguts pel distribuïdor “.
La sentència es refereix a un contracte de distribució en exclusiva de durada indefinida, sense clàusula de preavís, en el qual es produeix una resolució unilateral per part de l’concedent.
La distribuïdora va presentar demanda en què sol·licitava que es condemni a la concedent a indemnitzar-pels següents conceptes: indemnització per clientela, per falta de preavís, per valoració de l’estoc, per inversions no amortitzades i per bonus impagats.
La sentència de primera instància va estimar parcialment la demanda. Va considerar procedent que la demandant tenia dret tant a la indemnització per clientela (basant-se el criteri de l’marge net) com a la derivada de falta de preavís. A més, va considerar que la demandada havia de fer-se càrrec de l’estoc de la distribuïdora, si bé a preu de cost i no de venda com se sol·licitava.
Les dues parts van interposar recursos d’apel·lació. L’Audiència Provincial de Madrid va desestimar el recurs de la distribuïdora demandant i va estimar en part el recurs de la concedent, pel que fa a la indemnització derivada de l’estoc emmagatzemat. L’Audiència Provincial ha considerat que la distribuïdora demandant no estava obligada a mantenir en dipòsit una determinada quantitat de producte, atès que la distribuïdora comprava en ferm a la concedent els productes que li eren sol·licitats pels clients. Per tant, no quedava provada la suposada obligació de recompra de l’estoc que al·legava la distribuïdora demandant.
Finalment, la distribuïdora va interposar tant recurs extraordinari d’infracció processal com a recurs de cassació. La concedent, per la seva banda, va interposar recurs de cassació.
Pel que fa a l’obligació de recompra d’l’estoc per part de la concedent, el Tribunal Suprem va considerar que, donades les particularitats d’aquest cas, la distribuïdora sí que estava legitimat a exigir-li a la concedent la recompra de l’estoc. Per tant, va declarar que s’havia d’indemnitzar a la distribuïdora pel dany ocasionat (dany emergent), i va coincidir amb la decisió de l’jutjat de primera instància en què la indemnització havia de calcular amb relació a el preu d’adquisició dels productes en estoc, i no al seu preu de revenda.