Estimació a preu fet de dietes per desplaçament
El TSJ Múrcia entén que el pagament d’una quantitat fixa mensual de forma independent i sense referència a desplaçaments concrets i justificats, es considera una part més de la retribució o de l’salari, plenament subjecte a l’IRPF i sense que pugui considerar-se com a dieta, ja que en manera queda acreditada la necessària naturalesa indemnitzatòria de la prestació percebuda.
La LIRPF declara exemptes (amb certs límits i requisits) les dietes i assignacions per a despeses de viatge percebudes pels treballadors en l’exercici de la seva activitat laboral, basant-se en el caràcter indemnitzatori de les mateixes.
És precisament aquesta naturalesa indemnitzatòria, per la qual es pretén pal·liar la despesa en què incorre el treballador per dur a terme el seu treball, la qual obliga a conèixer prèviament quins han estat aquestes despeses per a, en conseqüència, poder fixar la indemnització corresponent, la qual cosa exigeix que el contribuent hagi de provar els mateixos. Per aquest motiu, la determinació d’un import de dietes a preu fet i amb caràcter previ xoca de manera clara amb la naturalesa de la dieta anteriorment assenyalada, ja que no es fixa en relació amb desplaçaments concrets a llocs diferents de centre de treball, sinó de manera general.
Aquest és el cas d’un contribuent, administrador així mateix de la societat per a la qual treballa, que consigna tots els mesos una quantitat fixa en concepte de dietes, a què l’Administració va requerir perquè justifiqués les mateixes, i que va aportar una sèrie de documents (nòmines, certificats de retencions, tiquets de restaurants, tiquets de gasolineres en què, com en els de restaurant, no constava el nom de l’contribuent ni la matrícula de el vehicle, tiquets de l’hora per aparcament en zona blava, etc.), sense detallar ni identificar l’import concret que correspongués i justifiqués cada desplaçament o despesa de manutenció o estada en què havia incorregut, i que no van ser admesos com a prova per l’Administració.
El Tribunal assenyala que no és suficient la documentació interna elaborada per la pròpia part interessada, com els resums mensuals de dietes, els justificants de pagament als treballadors (nòmines) ni els parts de treball del propi treballador, sinó que cal que s’aporti documentació externa o suport documental suficient dels conceptes continguts en aquests documents interns, sobretot quan, en aquest cas, l’obligat tributari és administrador de la societat ocupadora, la qual cosa facilita la possibilitat d’obtenir la documentació necessària per a la provança dels fets que emparen l’exempció, reunint la prova exigida: factures de combustible, documentació acreditativa de la sortida, despeses de restaurants, aparcament … Per això, tenint en compte aquest principi de disponibilitat, resulta més que insuficient la prova aportada. Això, unit a la percepció d’una suma fixa mensual, suposa per al Tribunal un indici que aquesta suma és retribució en lloc d’indemnització.
Partint del principi general de la conceptuació com a rendiments de la feina de les dietes i assignacions de viatge, l’aplicació de l’exempció exigeix una activitat probatòria de l’perceptor en la seva condició de contribuent.
Per la seva banda, l’art. 106.1 LGT disposa que en els procediments tributaris són aplicables les normes que sobre mitjans i valoració de prova es contenen en el CC i en la Llei enjudiciament civil, llevat que la llei estableixi una altra cosa. Per això, quan l’art. 9 RIRPF exigeix la justificació de l’desplaçament i disposa que això s’haurà d’acreditar pel pagador, no està configurant una obligació autònoma en relació amb aquest i deslligada de l’activitat probatòria de contribuent, sinó que l’únic que fa és qui ha de confeccionar a instància de aquest últim la justificació, certificació o informe corresponent. És a dir, que el contribuent és qui ha d’acreditar el desplaçament i justificar la seva raó o motiu a través del que el pagador indiqui a l’respecte, el que és coherent en tant que és qui haurà decidit sobre la necessitat d’aquest desplaçament i el motiu o raó que ho justifica en relació amb despeses de locomoció i manutenció, a l’efecte cal justificar la realitat de l’desplaçament i que el facturat ho sigui a nom de contribuent, i no a el de l’empresa per la qual treballa.