Indemnització per incompliment de compromisos pactats en acomiadament col·lectiu

El TS declara que, en cas que es condemni a l’empresa a una indemnització de danys i perjudicis per incomplir les obligacions de contractació derivades de les borses d’ocupació pactades en un acomiadament col·lectiu i que resulten vinculants per a aquesta, no es pot deduir el percebut pels treballadors en concepte de prestacions d’atur, ja que el van cobrar a causa d’una conducta de l’empresa que no va estar ajustada a dret.

Una empresa negocia en el marc d’un acomiadament col·lectiu la creació d’una borsa d’ocupació a la qual es podien adscriure tots els treballadors inclosos forçosament en l’acomiadament col·lectiu i que establia l’obligació per a l’empresa d’oferir al personal adscrit qualsevol vacant que es produís a l’empresa abans d’oferir-la al mercat laboral. L’empresa ofereix a una treballadora externa un lloc d’acord amb la categoria i circumstàncies professionals d’un dels treballadors inscrits a la borsa d’ocupació.

L’empresa és condemnada a pagar una indemnització de danys i perjudicis per l’incompliment de les obligacions de contractació d’aquests treballadors inscrits en la borsa d’ocupació vinculant per a l’empresa. Durant el període en què van haver d’haver estat contractats, el treballador va percebre prestacions de desocupació.

Es planteja recurs de cassació per a la unificació de doctrina per tal de determinar si, de la indemnització per danys i perjudicis -xifrada en l’import dels salaris que hauria hagut de percebre des que es va produir la primera vacant fins que es va tancar la Borsa- fixada a favor del treballador, per incompliment de l’empresa d’una de les mesures de l’acord assolit en el període de negociació de l’acomiadament col·lectiu, -creació d’aquesta borsa d’ocupació- ha de detreure la quantia corresponent a la prestació per desocupació que hagués percebut.

En aquest tipus d’indemnitzacions de danys i perjudicis, no pot deduir-se el percebut pels treballadors en concepte de prestacions d’atur, ja que el van cobrar a causa d’una conducta de l’empresa que no va estar ajustada a dret, de tal manera que, en privárseles de l’ocupació durant aquest temps, han experimentat un doble perjudici: d’una banda, que s’han vist obligats a sol·licitar una prestació que d’altra manera no haurien hagut de demanar, i han consumit temps de tal prestació o subsidi, temps que veuran restat del d’altres a què puguin tenir dret en el futur; i de l’altra, que la percepció corresponent durant aquest temps per la situació d’atur és quantitativament menor que la que els hauria correspost pel salari del qual es van veure privats per la conducta de l’empresa.

La deducció d’aquestes prestacions vindria a suposar que seria l’empresa la veritable beneficiària de les mateixes, en veure minorada d’aquesta manera l’import indemnitzatori al pagament va ser condemnada, a càrrec, precisament, del percebut pel treballador com a prestació d’atur.

I respecte de l’enriquiment injust que -es diu- experimentarien els treballadors si no es detrajeran dels seus salaris les quantitats percebudes en concepte d’atur, això només tindria lloc si, a més de la percepció salarial, quedaran definitivament formant part del seu patrimoni les percepcions per desocupació. Però com aquestes percepcions han arribat a convertir-se en indegudes, en ser incompatibles amb el treball -i, per tant, amb el salari corresponent a aquest treball del que indegudament se’ls privó- que procedeix serà la devolució, a la qual cosa ha de posar-se el fet en coneixement del SEPE.

STS Sala 4a de 4 abril de 2019. EDJ 2019/578221