La Fiscalia publica una instrucció per expulsar els okupes de forma urgent
La Fiscalia General de l’Estat ha publicat aquest dimarts una instrucció (LA LLEI 671/2020) per unificar criteris i actuar «amb la major urgència» en els casos d’ocupació d’immobles. Una «realitat social» que genera «una innegable sensació d’inseguretat en la ciutadania», apunta el text.
El document, la primera instrucció de l’any per part de Ministeri Públic, aclareix als fiscals que, en cas d’ocupació de primera i segona residència, la via a utilitzar ha de ser la de l’ violació de domicili . Aquest camí permet instar el jutge a l’expulsió dels intrusos com cautela urgent en un termini de 72 hores.
La fiscal general d’Estat, Dolors Delgado, estableix quins criteris han de seguir els fiscals per a sol·licitar aquesta expulsió urgent dels okupes. També marca les normes per a demanar la informació preceptiva d’el denunciant que permeti reclamar la mesura urgent al jutjat.
La instrucció té per objecte que els fiscals «reforcin la seva intervenció en defensa dels drets de les víctimes i els / les perjudicats / des per aquests delictes, recorrent amb la major immediatesa a les eines legals disponibles al nostre ordenament jurídic, capaços de restablir l’ legítim dret del / de la denunciant i evitar la persistència en el temps de la conducta delictiva en tant es tramita el corresponent procediment ».
La instrucció distingeix dos supòsits d’okupació per sol·licitar l’expulsió exprés: la violació de domicili i la usurpació pacífica d’immobles . El aplanament, tal com preveu l’article 202 de el Codi Penal (LA LLEI 3996/1995), es produeix només pel que fa a l’estatge, és a dir, sobre primeres i segones residències. Ha de ser un lloc on l’amo desenvolupi la seva vida privada i intimitat, si no habitualment, al menys amb certa freqüència.
Si l’habitatge està deshabitada , els fiscals poden acudir a l’delicte d’usurpació pacífica d’immoble. Està recollit en l’article 245.2 de el Codi Penal (LA LLEI 3996/1995) i en aquest cas es tracta d’un delicte lleu que implica pena de multa.
En aquest cas, la petició d’expulsió urgent està lligada a requisits reforçats. Si l’habitatge no està habitada i no es preveu que ho estigui, es «haurà d’atendre a la concurrència d’altres circumstàncies que aconsellin l’adopció de la mesura cautela», tot i que no s’especifica quins.
L’opció de la via civil i l’opinió de Vicente Magre
La instrucció de la Fiscalia atorga un criteri de preferència clar per la via penal sobre la civil i la Llei 5/2018. Una opinió que ja va avançar Vicente Magre, magistrat de la Sala Segona de l’Tribunal Suprem, en les pàgines d’aquest diari ( ¿Delicte d’ocupació (art. 245.2 CP) o violació de domicili (art. 202 CP)? ¿Mesures civils o mesures cautelars penals d’expulsió? ).
En l’article en qüestió, el magistrat va opinar que la violació de domicili era la solució adequada per resoldre els casos d’ocupació de primeres i segones residències. Magre va ressaltar idees importants, com que el concepte de «estatge» a efectes penals no s’identifica amb la noció administrativa de «habitatge»; que l’individu pot ocupar un habitatge «permanent o transitòriament» perquè sigui habitada; o que el concepte constitucional de domicili s’ha d’estendre a la primera i segona residència:
Les conclusions de l’Vicente Magre
1. Pot acudir-se a la via de l’delicte de violació de domicili de l’art. 202 CP per denunciar una ocupació il·legal d’immoble apte per a ser habitat, amb mobiliari i serveis essencials donats d’alta, com llum, aigua o gas on l’individu desenvolupa la seva vida de forma permanent o transitòria.
2.- Davant d’una ocupació il·legal en aquests casos s’habilita la denúncia per la via de l’art. 202 CP (LA LLEI 3996/1995) (LA LLEI 3996/1995) i, per això, l’adopció de la mesura cautelar pel jutge d’instrucció d’expulsió immediata dels ocupants abans de 72 hores.
3.- No cal en aquests casos acudir a la via civil de la Llei 5/2018 (LA LLEI 9487/2018), ni a el de l’art. 245.2 CP (LA LLEI 3996/1995) (LA LLEI 3996/1995), que queden per als casos d’ocupació d’immobles deshabitats permanentment, sense mobiliari i sense serveis de llum, aigua, o gas, que evidencien la seva desocupació permanent. Aquest és el concepte que exigeix acudir a les vies abans esmentades.
4.- El concepte de domicili a efectes penals no s’identifica amb la noció administrativa d’habitatge
5.- Hi trobareu la protecció dispensada al domicili aquells llocs en què, permanent o transitòriament, desenvolupi l’individu esferes de la seva privacitat, allunyades de la intromissió de tercers no autoritzats.
6.- El concepte subjacent en el article 18.2 de la CE (LA LLEI 2500/1978) (LA LLEI 2500/1978) s’ha d’entendre de manera àmplia i flexible ja que tracta de defensar els àmbits en què es desenvolupa la vida privada de les persones.
7.- El concepte de domicili és més ampli que el que es deriva d’una simple constatació administrativa o tributària relativa a el lloc on es fixa la residència a aquests efectes, per constituir el lloc tancat que una persona dedica a el desenvolupament de tots o d’alguns aspectes de la seva privacitat
8.- El concepte constitucional de domicili, s’estén a la primera i segona vivenda, com a espai en el qual seu habitant pot desenvolupar aspectes de la seva intimitat i privacitat.