La societat de guanys: Principis generals, administració i gestió

Mitjançant la societat de guanys es fan comuns per als cònjuges els guanys o beneficis obtinguts indistintament per qualsevol d’ells, atribuïts per meitat en dissoldre aquella. En la societat de guanys cada cònjuge no té una meitat sobre béns concrets, sinó una quota ideal equivalent a la meitat dels béns que li correspondran en el seu moment quan es procedeixi a la seva dissolució i posterior liquidació. El règim de societat de guanys està regit per una sèrie de principis que per la seva especial naturalesa, doten als béns i deutes del matrimoni, d’unes normes que s’han de tenir en compte amb caràcter general a l’hora d’analitzar els béns privatius i els guanys.

A. Principis generals d’aplicació

-Presumpció de ganancialidad
Es presumeixen de guanys els béns existents en el matrimoni mentre no es provi que pertanyen privativament al marit o la dona. Aquest principi consagra la vis atractiva de la societat de guanys, segons la qual tots els béns del matrimoni gaudeixen de caràcter de guanys. El mateix precepte introdueix el caràcter de presumpció iuris tantum de la ganancialidad dels béns, és a dir, s’admet la possibilitat que per mitjà de prova en contra, es pugui acreditar que determinats béns no gaudeixen de caràcter de guanys, sent una excepció a la norma .

Així, els béns immobles adquirits a títol onerós per un dels cònjuges sense expressar que adquireix per a la societat de guanys, s’inscriuen a nom del cònjuge adquirent amb caràcter presumptament de guanys, això vol dir que si no es fa constar expressament en el títol d’adquisició que l’import de la mateixa té caràcter privatiu, es presumeix que el bé pertany a la societat de guanys. I el saldo de diners existents en compte indistinta o conjunta es presumeix de guanys.

No obstant això al tractar-se d’una presumpció iuris tantum, la mateixa pot desvirtuar-se amb una prova en contra, que ha de ser expressa i complerta, sense que n’hi hagi prou els mers indicis o conjectures.

-Confessió de privativitat dels béns conjugals
Per provar entre cònjuges que determinats béns són propis d’un d’ells, és bastant la confessió de l’altre, però tal confessió per si sola no perjudica els hereus forçosos del confessant, ni als creditors. Segons això, aquesta confessió té plens efectes en les discussions que es puguin produir després entre els cònjuges sobre la naturalesa de guanys o privativa de determinats béns. Per aquest motiu en moltes escriptures de compra realitzades per un sol dels cònjuges, comparegui l’altre per manifestar que dit bé s’adquireix amb diners privatius del comprador.

No obstant això, tal manifestació, si fos impugnada pels hereus o pels creditors, no fa per si mateixa prova del caràcter privatiu del bé, sinó que necessàriament hauria d’acreditar amb els mitjans de prova que així ho determinin.

-Atribució de ganancialidad
Els cònjuges poden, de comú acord, poden atribuir la condició de guanys als béns que adquireixin a títol onerós durant el matrimoni, sigui quina sigui la procedència del preu o contraprestació i la forma i terminis en què se satisfaci.

Això produeix en la pràctica no pocs conflictes entre els cònjuges a entendre que determinats béns privatius, que han estat empleats i gastats en el matrimoni, gaudeixen de l’atribució de ganancialidad continguda en el mateix, no podent en finalitzar la societat i procedir a la seva liquidació , a reclamar l’import privatiu del bé o dels diners gastats en benefici de la societat, és a dir, en aquest cas, no procediria la seva restitució.

B. Administració i gestió

En defecte de pacte en capítols, la gestió i disposició dels guanys correspon conjuntament als dos cònjuges. Si bé es podria entendre, en aquest sentit, que en acord recollit dins de les capitulacions matrimonials pugui acordar l’administració de la societat per un sol dels cònjuges, això aniria de la nul·litat de qualsevol estipulació limitadora de la igualtat de drets entre els cònjuges encara que si es podria l’establiment de pactes sobre l’administració i gestió de béns concrets.

És freqüent la utilització de poders notarials entre cònjuges per a l’administració i fins i tot per a actes de disposició de béns de la societat de guanys, encara que aquests poders solen ser recíprocs, el que no és vàlid és limitar el dret d’administració d’un dels cònjuges.

El consentiment d’ambdós cònjuges pot ser exprés o tàcit, tenint validesa el prestat amb posterioritat a la realització del negoci jurídic que pot deduir-se fins i tot d’actuacions de les que es dedueixi el coneixement de l’acte i la seva no oposició expressa a aquest, el que en alguns casos pot ser equivalent al seu consentiment tàcit.

Els actes d’administració i disposició dels béns o fons comuns per un sol dels cònjuges en èpoques de normal convivència matrimonial, es presumeix que es realitzen en benefici de la família i en les atencions i despeses de càrrec de la societat de guanys. Això implica que correspondrà a l’altre cònjuge acreditar que el disponent va actuar de mala fe i en el seu benefici o lucre exclusiu o en frau dels drets del consort perquè puguin aplicar-se les conseqüències jurídiques previstes en els arts. 1390 i 1391 CC. Per contra, si l’acte individual d’administració o disposició de fons o cabals comuns per part d’un cònjuge és realitzat després de produir la crisi matrimonial, fins i tot mantenint-se encara la convivència, donada la proximitat de l’acte dispositiu amb el moment de ruptura de la comunitat de vida conjugal, en existir la fundada sospita que el cònjuge pugui anteposar en la seva actuació l’interès propi de la família, haurà de provar que l’acte de disposició realitzat redundar en interès o profit de la família perquè no es presumeixi que es va realitzar en benefici o lucre exclusiu del cònjuge disposant. Entén la doctrina que es produeix la inversió de la presumpció d’ganancialidad, havent de ser el disponent a qui incumbeix la càrrega probatòria, com a conseqüència natural del deure d’informació recíproca entre cònjuges i de la disponibilitat i facilitat probatòria que té la part disponente i li ha de exigir el tribunal en aplicació del que disposa l’art. 217.6 LEC.

Els cònjuges tenen l’obligació d’informar-se recíprocament i periòdicament sobre la situació i rendiments de qualsevol activitat econòmica. El seu incompliment greu i reiterat faculta a l’altre cònjuge per demanar la dissolució de la societat de guanys.

Quan un dels cònjuges ha realitzat un acte en frau dels drets de l’altre cònjuge, a més del que estableix per al supòsit de danys a la societat que s’ha procedir a restituir l’import del dany causat, si hagués mala fe, l’acte és rescindible. Si s’exercita l’acció de rescissió, l’acte no té validesa, fins i tot davant de tercers.

-Excepcions a l’administració conjunta
Es preveu per a determinats supòsits una sèrie d’excepcions a l’administració conjunta, i en aquest sentit són vàlids els següents actes:

• administració de béns i disposició de diners o de títols valors realitzats pel cònjuge a nom del qual figurin o en poder del qual estiguin;
• realitzats per cada cònjuge de disposició dels fruits i productes dels seus béns privatius;
• disposicions dineràries de la societat de guanys com a avançament per a l’exercici de la professió o ofici;
• realització de despeses urgents de caràcter necessari;
• autorització judicial;
• actes realitzats per cònjuge menor d’edat;
• disposició en testament de guanys.

-Actos de administración o disposición unilateral por uno de los cónyuges
Se analizan a continuación las consecuencias que pueden derivarse de la realización de forma unilateral por uno de los cónyuges de diversos actos:

a. Actos de disposición a título oneroso.

b. Actos de disposición a título gratuito.

c. Actos contrarios al deber de información.

d. Responsabilidad por actos en beneficio de uno solo de los cónyuges por daños a la sociedad.

e. Responsabilidad por fraude a los derechos del otro cónyuge.

-Legitimació processal
Tots dos cònjuges per separat estan legitimats per a la defensa dels béns i drets comuns, per acció o excepció. Aquesta legitimació pot ser per a defensa en judici o fora d’ell.

Per determinar correctament la relació jurídic processal en els processos que es instin contra un o ambdós cònjuges en els supòsits que ha de respondre la societat de guanys, en primer lloc cal determinar si estem davant l’exercici d’accions reals limitadores del domini o per contra ens trobem davant d’accions personals nascudes de negocis jurídics realitzats individualment per un sol dels cònjuges.

1. Si estem davant d’una acció real que limita el domini sobre els béns de guanys, es ve apreciant l’excepció processal de litis consorci passiu necessari i així en les reclamacions que es realitzin davant d’un sol dels cònjuges quan el bé que hagi de respondre és de propietat de la societat de guanys (arrendament d’indústria de guanys, contractes de compravenda de bé de guanys, etc.), s’entén que, tot i que qualsevol dels cònjuges està autoritzat per defensar els béns i drets comuns, no vol dir que passivament hagi un suportar en solitari les conseqüències d’una acció judicial dirigida contra la societat, més quan el seu resultat pot ser negatiu per a aquesta. Per això, l’acció ha de ser dirigida contra tots dos cònjuges, que necessàriament han de ser cridats conjuntament al procés per defensar els seus interessos.
2. Si ens trobem davant l’exercici d’una acció personal, nascuda de les incidències que es produeixin derivades de les obligacions sorgides d’un negoci jurídic, en què només hi hagués intervingut un dels cònjuges, l’acció pot ser dirigida contra el contractant, sense que pugui apreciar-se l’excepció de litis consorci passiu necessari, com pot ser el cas d’un contracte d’arrendament d’habitatge subscrit per un sol dels cònjuges, encara que en la mateixa es trobi ubicat el domicili familiar, naturalment sempre que el matrimoni es trobi en situació de convivència conjugal i no s’hagi produït l’atribució de l’ús a l’altre cònjuge ni efectuat la subrogació davant de l’arrendador.

Això no impedeix que, qualsevol d’ells pugui en benefici de la societat, exercir qualsevol acció sense necessitat d’actuar conjuntament.

En definitiva, un sol d’ells pot actuar com a demandant, però per ser demandats, en els supòsits analitzats, cal la intervenció de tots dos, si bé, en el segon supòsit relatiu a l’exercici d’acció personal, l’acció sí que pot ser dirigida només contra el contractant, i només en el primer supòsit (acció real) es precisa la intervenció de tots dos, ja que no cal demanar a l’altre cònjuge quan s’exercita una acció de caràcter obligacional, però sí correspon en el cas d’accions reals.