La suspensió sense garanties a l’rebre una liquidació d’Hisenda, un pas endavant però no definitiu

El Tribunal Suprem acaba de dictar sentència en relació a la suspensió sense garanties i via de constrenyiment a l’rebre una liquidació d’Hisenda. Ara bé, tot i ser important, aquesta sentència no resol el problema pràctic i processal que suscita la separació de les impugnacions de l’acord d’inadmissió i de la provisió de constrenyiment a què condueix.

L’article 233 de la LGT preveu essencialment dos tipus de suspensió de l’execució de l’acte objecte d’una reclamació economicoadministrativa:

En l’ordenament tributari ha una trucada suspensió automàtica, és a dir, un dret de contribuent a la suspensió de l’execució d’un acte, al menys de les seves conseqüències recaptatòries, quan aporta determinades garanties de l’pagament del deute tributaria.En absència d’aquestes garanties , el reclamant pot: sol·licitar la suspensió aportant altres garanties, si prova la impossibilitat d’aportar aval o una altra forma de garantia amb accés a la suspensió automática.o bé sol·licitant la dispensa total o parcial de qualsevol garantia, si prova la impossibilitat d’aportar-les i que l’execució de l’acte li causaria perjudicis d’impossible o difícil reparació.

La impugnació d’una sanció sempre suposa la suspensió d’aquesta mentre no és ferma en via administrativa.

El Reglament general en matèria de revisió en via administrativa de 2005 (RGRVA), en el seu article 46, va disposar que, sol·licitada la suspensió amb dispensa total o parcial de garanties, estant el deute en període voluntari, aquesta quedava suspesa cautelarment. Però, l’article 46.4 disposava que examinada la sol·licitud, després de l’esmena si és el cas de la mateixa, aquesta es inadmitiría quan no pogués deduir-se de la documentació aportada l’existència d’indicis dels perjudicis al·legats. El reglament va introduir un supòsit inadmissió que semblava descansar en un examen de fons previ. En una subtil distinció, si hi havia indicis però no acreditaven els perjudicis, procedia la desestimació; la manca de mers indicis conduïa a la inadmissió.

El debat no era per descomptat conceptual. El mateix article 46.4 de l’RGRVA advertia que la inadmissió a tràmit de la sol·licitud de suspensió suposava que aquella es tingués per no presentada a tots els efectes. Per contra, admesa a tràmit la sol·licitud, la notificació de la desestimació de la suspensió demanada, segons l’article 42 de l’RGRVA obria un nou període voluntari de pagament. Després, la inadmissió conduïa a un constrenyiment del deute doncs a l’volatilitzar els efectes cautelars de la sol·licitud, hauria transcorregut inevitablement el període voluntari de pagament quan es notifiqués l’acord d’inadmissió a tràmit. Més a més, els tribunals economicoadministratius van interpretar el RGRVA de manera que van conduir a la inadmissió la generalitat dels casos en què es rebutjava la sol·licitud de suspensió sense garanties.

Sobre aquesta qüestió s’ha pronunciat el Tribunal Suprem en la Sentència de 21 de desembre de 2017 (núm. De recurs de cassació 496/2017). La sentència té un doble interès:

a) En primer lloc, fixa com jurisprudència que en els casos descrits, quan de la documentació aportada no resulti acreditada, ni tan sols indiciàriament, l’existència dels perjudicis invocats, ni es pot acudir a un incident d’esmena ni inadmetre a tràmit la sol·licitud, sinó desestimar-la. L’Alt Tribunal no comparteix la pràctica administrativa ni en realitat el mandat normatiu contingut en l’article 46.4 de l’RGRVA.

b) D’altra banda, la sentència ofereix altres aspectes d’interès. L’Alt Tribunal interpreta l’article 93 de la LJCA, al nou recurs de cassació, assumint que cal fixar una jurisprudència i desestimar enterament el recurs de cassació, confirmant la sentència d’instància; el demandant només va sol·licitar la nul·litat de la inadmissió a tràmit entenent que va haver de donar-se-la oportunitat d’una esmena, però per a la Sala aquesta tampoc procedia. D’altra banda, el Tribunal Suprem fixa la citada jurisprudència però no reputa il·legal l’article 46.4 de l’RGRVA, ni, segons assenyala, la Resolució de la Secretària d’Estat d’Hisenda de 21 de desembre de 2005. Només cal, segons el parer de la Sala, una interpretació conforme en el sentit de la jurisprudència que s’estableix.

Com dèiem a l’principi, aquesta important sentència no resol el problema pràctic i processal que suscita la separació de les impugnacions, ja que encara que sigui aquesta la que realment es qüestiona serà en el recurs contra el primer on es faci valer la nova doctrina amb la conseqüència de que també serà nul·la la provisió de constrenyiment discutida d’altra banda.