Llegat a favor de vídua: Doctrina sobre això
El TS assenyala que el llegat està subordinat al pagament dels legítims, i si escau dels deutes i, per aquest motiu, el lliurament del llegat ha de ser precedit per la liquidació i la partició d’herència, que és l’única manera de saber si aquell es troba dins de la quota de la qual pot disposar el testador per no perjudicar la llegítima dels hereus forçosos.
Se centra el litigi a determinar si el lliurament del bé llegat està condicionat o no a la formació d’inventari prèvia del cabal hereditari, ia la prèvia liquidació de la societat de guanys del causant i posterior liquidació i partició de l’herència.
La Sala exposa la doctrina sobre el llegat, assenyalant que el legatari té dret a la cosa llegada des de la mort del testador, però li manca la possessió per al que cal el lliurament. Per tant, l’adquisició pel legatari de la cosa llegada no resulta efectiva de forma immediata, sinó de forma mediata, atorgant al legatari una acció personal “extestament” per demanar el lliurament del llegat davant de l’hereu, i fins i tot una acció reivindicatòria contra tot tercer que tingui la cosa llegada al seu poder.
Així mateix, està prohibit ocupar per la seva pròpia autoritat la cosa llegada, possessió el lliurament de la qual ha de demanar a l’hereu o marmessor autoritzat per donar-la. Per tant, hi ha una subordinació del dret dels legataris, tant els de cosa específica i determinada com els de part alíquota de l’herència, al pagament previ dels deutes del causant i de la porció legitimària que correspongui a cadascun dels hereus forçosos . I com a mesura de garantia del dret preferent al cobrament dels creditors i del principi d’intangibilitat de les llegítimes cal que prèviament al pagament o lliurament dels llegats es realitzin les corresponents operacions d’inventari i liquidació (de deutes) i, si escau , partició de l’herència. Com reconeix el recurrent, aquesta interpretació és la majoritària a les Audiències,i els és també a la doctrina científica, a l’oficial de la Direcció General dels Registres i del Notariat, i ha estat igualment assumida per aquest tribunal.
La transmissió de la propietat de la cosa específica i determinada del testador objecte del llegat està subordinada al fet que el llegat càpiga a la part de béns de què el testador pugui disposar lliurement. Així ho va afirmar l’antiga sentència d’aquesta sala de 6 de novembre de 1934, en assenyalar que tot i que el llegat de cosa determinada pròpia del testador «té com a característica especial transmetre la propietat de la cosa directament del causant al legatari, segons es desprèn de l’ art. 882 del mateix CC (EDL 1889/1) , no ho és menys que això està subordinat a la circumstància que el llegat càpiga a la part de béns de què el testador pugui disposar lliurement».
El llegat està subordinat al pagament de les llegítimes (i si escau dels deutes) i, per aquest motiu, el lliurament del llegat ha de ser precedit per la liquidació i la partició d’herència, que és l’única manera de saber si aquell es troba dins de la quota de què pot disposar el testador per no perjudicar la llegítima dels hereus forçosos.
Per tot això, en establir els títols necessaris per verificar el lliurament a favor del legatari als efectes de la seva inscripció, permet només la sol·licitud unilateral del legatari quan no existeixin legitimaris i aquell es trobi facultat expressament pel testador per possessionar-se de la cosa llegada , o quan tota l’herència s’hagués distribuït en llegats i no hi hagués persona autoritzada per fer el lliurament. En un altre cas cal «escriptura de partició d’herència o d’aprovació i protocol·lització d’operacions particionals formalitzada pel comptador-partidor en què s’assigni al legatari l’immoble o els immobles llegats», o bé «escriptura de lliurament atorgada pel legatari i comptador-partidor o marmessor facultat per fer el lliurament o, si no, per l’hereu o hereus».
I, encara que de vegades s’ha afirmat que aquesta entrega no és necessària en el cas que es tracti d’un prelegatari, aquesta dispensa només arriba als casos en què aquest prelegatari és hereu únic, doncs, si hi ha altres hereus, no és possible que un sol d’ells procedeixi a lliurar el llegat, ja que el dret legitimari concret correspon a cadascun dels hereus forçosos.
En aquest cas, a més, una part dels béns que formen el cabal hereditari tenen caràcter de guanys (incloent-hi part dels béns llegats). Per això té raó el tribunal sentenciador quan considera necessari procedir a la liquidació prèvia de la societat de guanys per determinar el cabal hereditari.
Dissolta la societat de guanys, però no liquidada, no correspon als cònjuges, o els seus hereus, individualment una quota indivisa en tots i cadascun dels béns guanys, sinó que la participació d’aquells es predica globalment respecte de la massa de guanys. patrimoni separat col·lectiu. Únicament quan concloguin les operacions encaminades a la seva liquidació, aquella quota sobre aquella massa patrimonial, serà substituïda per les titularitats singulars i concretes que a cadascun dels excònjuges o els seus hereus s’adjudiqui a la liquidació. Per tant, amb caràcter general, per determinar haver hereditari, cal la prèvia liquidació de la societat de guanys (incloses les relacions crèdit-deute entre els béns comuns i els privatius),doncs només després de tal liquidació és possible determinar el cabal partible.
A més, respecte dels llegats de cosa de guanys, si bé l’ art. 1380 CC (EDL 1889/1) admet el llegat d’un bé de guanys en la seva integritat, per la qual cosa no hi ha raó per impedir ni el llegat d’una quota ni tampoc el llegat dels drets que corresponguin al testador sobre un bé de guanys, però, l’eficàcia d’aquests llegats dependrà del que resulti en liquidar la societat de guanys. D’acord amb la doctrina majoritària, el llegat dels drets que corresponguin al testador sobre un bé de guanys, es limita a la meitat indivisa del bé si aquesta part és adjudicada al causant en copropietat amb l’altre cònjuge o els seus hereus o al valor de la meitat del bé en cas que sigui adjudicat íntegrament a l’altre cònjuge. Existint entre els béns objecte dels llegats ordenats pel causant a què es refereixen aquestes actuacions béns que tenien caràcter de guanys,concorre una raó addicional que imposa la necessitat de fer la liquidació prèvia de la societat de guanys, tal com encertadament assenyala la sentència recorreguda.
En el cas de la vídua del causant, no cal oblidar la seva condició de legataria de part alíquota, ja que legalment li correspon, si concorre amb fills o descendents, un dret d’usdefruit sobre el terç de millora de l’herència, i que el art. 807.3r CC (EDL 1889/1) l’inclou entre els «hereus forçosos».
I si bé és cert que la jurisprudència d’aquesta sala ha afirmat la seva qualitat d’hereu als efectes de reconèixer-li el dret d’intervenir en les operacions particionals o als de negar-li la possibilitat de ser comptador partidor, però hem negat que el cònjuge vidu hagi de ser respondre pels deutes hereditaris. En aquest sentit s’ha observat que la mateixa dicció literal de l’ article 807 número 3 del Codi civil (EDL 1889/1) limita l’abast de la seva afirmació, ja que declara que el vidu o vídua és «hereu forçós» només «en la forma i mesura que estableix aquest Codi», és a dir, de manera limitada i no absoluta.
En definitiva, encara que la seva posició jurídica no sigui absolutament idèntica a la del genuí successor universal, el vidu/da és legitimari, sent la llei la que li atribueix directament la llegítima (successor “ex lege”). I en tot cas, del que no hi ha dubte és del seu dret a promoure el judici de divisió de l’herència, màxim en un supòsit com el present en què, al marge de la seva quota legal usufructuària, té per voluntat del causant caràcter de legataria de part alíquota, en disposar en el testament que «per al supòsit que els béns objecte del present llegat no cobrissin el terç de lliure disposició de l’herència […], a més de la quota legal usufructuària que per llei correspon a la seva dona, ordena que es completi fins a aquest còmput conjunt amb diners efectius metàl·lics de la titularitat del testador».