No s’admeten com a dieta exempta les despeses de desplaçament que consisteixen en quantitats fixes mensuals

-El abonament de quantitats en concepte de dietes i despeses de desplaçament, pretenent l’exempció de les mateixes, ha de ser provada, pel contribuent. En la seva sentència 321/2019, el Tribunal Superior de Justícia s’ha pronunciat respecte a la sanció interposada a una treballadora que no va justificar de manera correcta les dietes pagades per l’empresa, a l’considerar que no són suficients els documents interns d’elaboració pròpia, motiu pel qual ha desestimat el seu recurs.

Import de dietes incorrecte

La treballadora afectada va dirigir recurs contenciós-administratiu contra la resolució de Tribunal Econòmic-Administratiu de Múrcia, que desestimava la reclamació contra un acord anterior d’imposició de sanció de més de 2 mil euros.

Al·lega la recurrent que és cert que es fixa un import mensual en concepte de dietes, que objectivament no és correcte, però que obeeix a una qüestió pràctica de l’empresa en funció de l’elevat volum de despeses de desplaçament i manutenció, i no a una intencionalitat d’eludir obligacions tributàries. Així mateix, entén que han estat lliurades en forma i termini les relacions mensuals de despeses, adjuntant factures que proven la despesa, així com la relació de treballs pressupostats que van requerir d’un desplaçament obligatori.

Per la seva banda, l’advocat de l’Estat assenyala que no es justifiquen els desplaçaments que han donat lloc a dieta, de manera que la qüestió de l’supòsit és merament de prova, en virtut de l’article 105 de la Llei 58/2003. En aquest sentit, considera l’Advocat de l’Estat que no s’han acreditat que les quantitats percebudes per dietes corresponguessin a aquest concepte, sent cridaner que rebi una quantitat pràcticament idèntica a la que percep per rendiments de treball.

Necessitat d’acreditació

L’article 17 de la Llei 35/2006 estableix que “es consideraran rendiments íntegres de la feina totes les contraprestacions o utilitats, qualsevol que sigui la seva denominació o naturalesa, dineràries o en espècie, que derivin, directament o indirectament, de la feina personal o de la relació laboral “, mentre que l’article article 9 de Reial Decret 439/2007, de 30 de març (Reglament IRPF) disposa que quedaran exemptes de l’gravamen les assignacions per a despeses de locomoció i despeses normals de manutenció i estada en establiments d’hostaleria que compleixin els requisits i límits assenyalats en aquest article.

En tot cas, la qüestió a resoldre consisteix a determinar si l’actora ha acreditat el seu dret a deduir les referides dietes per estar exemptes, per a això cal tenir en compte que en virtut de l’art. 105 de la LGT “en els procediments d’aplicació dels tributs qui faci valer el seu dret haurà de provar els fets constitutius de la mateixa”, si bé és cert que l’ha de fer amb les proves subministrades pel pagador.

No obstant això, com assenyala sentència similar de l’Audiència Nacional de 23 de novembre de 2011, rec. 431/2010, no és suficient la documentació interna elaborada per la part interessada, sinó que cal que s’aporti documentació externa dels conceptes continguts en els documents interns. Així mateix, cal tenir en compte que la naturalesa de la dieta és indemnitzatòria, ja que pretén pal·liar la despesa de l’treballador, d’aquí el sentit del seu excepció, de manera que un import de dietes a preu fet i amb caràcter previ, com és aquest cas, xoca amb la seva naturalesa.

En conclusió, “l’abonament de quantitats en concepte de dietes i despeses de desplaçament, pretenent l’exempció de les mateixes, ha de ser provada, pel contribuent i, a aquests efectes, no són suficients els documents interns d’elaboració pròpia. En tot, aquests documents podrien acreditar l’abonament d’unes determinades quantitats, però no la realitat i raó dels mateixos, que és un dels requisits essencials per aplicar l’exempció “.