Notificacions fora del domicili indicat per l’obligat tributari
El TS declara que, en el cas que les notificacions practicades a una tercera persona en un lloc diferent de l’assenyalat per l’obligat tributari o pel seu representant, i que tampoc sigui el domicili fiscal d’un o altre, ha de presumir que l’acte no va arribar a coneixement tempestivo de l’interessat i li va causar indefensió; que aquesta presumpció admet prova en contrari la càrrega recau sobre l’Administració; i que la prova hi haurà de considerar-se complerta quan s’acrediti suficientment que l’acte va arribar a coneixement de l’interessat.
Una persona física rep el maig de 2008 una notificació de l’Administració en el seu centre de treball, en la qual se li informa de l’inici d’actuacions d’inspecció pel concepte del seu impost personal IRPF de l’exercici 2003. La notificació no la lliuren ell mateix, sinó a una persona que s’identifica com la seva secretària.
La qüestió rellevant és la de determinar si resulta eficaç la notificació d’inici de les actuacions inspectores practicada a una tercera persona fora del domicili assenyalat per l’obligat, en concret, en el seu centre de treball.
Considera la Sala que Així, la pràctica de les notificacions comporta dues conseqüències:
- que la regularitat formal de la notificació no serà suficient per a la seva validesa si el notificat no va tenir coneixement real de l’acte que havia de comunicar-; i
- que els incompliments de les formalitats establertes no seran obstacle per admetre la validesa de la notificació si ha quedat degudament acreditat que la seva destinatari va tenir un real coneixement de l’acte comunicat.
En aquest sentit, es poden donar diverses situacions:
• notificacions que respecten totes les formalitats establertes: en elles ha de partir-se de la presumpció iuris tantum que l’acte ha arribat tempestivamente a coneixement de l’interessat, podent enervar en els casos en què s’hagi acreditat suficientment el contrari;
• notificacions que han desconegut formalitats de caràcter substancial, entre les que s’han d’incloure les practicades, a través d’un tercer, en un lloc diferent del domicili de l’interessat: en aquestes ha de presumir que l’acte no va arribar a coneixement tempestivo de l’interessat i li va causar indefensió, però aquesta presumpció admet prova en contrari, la càrrega recau sobre l’Administració. Aquesta prova es considera complerta quan s’acrediti suficientment que l’acte va arribar a coneixement de l’interessat;
• notificacions que trenquen formalitats de caràcter secundari: en les mateixes hi haurà de partir de la presumpció que l’acte ha arribat a coneixement tempestivo de l’interessat.
Conclou el TS que el dia en què aquest compareix davant l’Administració és quan s’ha de considerar que l’interessat ha arribat a coneixement real de l’acte que se li ha notificat, pel que determina que la prescripció esgrimida pel recurrent ha de ser acollida i anul·lat l’acte sancionador impost.