Novetats en el còmput de l’termini per impugnar l’acomiadament quan l’empresa ho notifica per burofax a l’treballador

El Tribunal Suprem acaba de resoldre la controvèrsia sobre el «dies a quo» per al còmput de l’termini d’exercici de l’acció d’acomiadament quan l’empresa notifica la carta d’acomiadament a través de burofax i aquest no pot ser lliurat a l’treballador.

Els fets sobre els quals s’ha pronunciat el Tribunal es refereixen a el següent supòsit: l’empresa remet burofax a el domicili de l’treballador li comunica el seu acomiadament disciplinari. Després dels oportuns intents de lliurament, l’enviament va quedar pendent de ser recollit a l’oficina postal el 13 de juliol de 2016. El treballador va recollir el burofax a l’oficina postal l’11 d’agost de 2016, sense que hagués transcorregut el termini de 30 dies naturals per recollir el document que estableix la normativa que regula prestació dels serveis postals.

El Tribunal Suprem casa la sentència de suplicació (STSJ Madrid de 8 de maig 2017, núm. Rec. 2020/2017) i confirma el pronunciament de la sentència aportada de contrast (STSJ Com. Valenciana de 3 de juliol 2012, núm. Rec. 1459/2012), concloent que l’inici de l’termini d’exercici de l’acció d’acomiadament no és la data en la qual Correus deixa l’avís per retirar el burofax, sinó la data en la que efectivament el treballador retira dit burofax, dins el termini de 30 dies des que Correus va deixar l’avís.

I, per això, utilitza els següents arguments:

• L’acomiadament constitueix una declaració de voluntat «receptícia» de manera que per tenir efectes ha d’arribar a coneixement de l’treballador. Així, l’empresa té el deure de notificar el treballador la carta d’acomiadament. No obstant això, un cop triat el mitjà de notificació, per entendre vàlidament efectuada la mateixa, s’han d’aplicar «les regles que regeixen el mitjà de comunicació triat».
• El treballador, simplement davant d’un avís que tenia una comunicació de l’empresa, va passar a recollir la carta dins el termini que disposava segons l’art. 42 de l’RD 1829/1999. Per tant, no es va negar a rebre la carta d’acomiadament, ni realitzar maniobres dilatòries, ni va actuar de mala fe.
• La caducitat de l’acció d’acomiadament s’ha d’interpretar amb caràcter restrictiu, no extensiu, a l’ésser una mesura «excepcional» que provoca la decadència d’un dret.

La sentència deixa algunes preguntes sense resoldre, com, per exemple, com s’ha de fer el còmput de l’ «dies a quo» quan, després dels oportuns intents de lliurament, el treballador no passa a recollir el contingut de la comunicació a l’oficina de correus ?

En primer lloc, hem de tenir en compte que, quan el treballador impedeix amb la seva conducta la recepció de la carta d’acomiadament, no es pot imputar a l’empresa un incompliment de el requisit de la notificació. Segons coneguda doctrina de l’Tribunal Suprem, no cap atribuir els defectes en la notificació a qui ha posat per a això tots els mitjans adequats a la finalitat perseguida (STS de 23 de maig 1990).

En efecte, de la sentència podria desprendre que l’esgotament el termini per recollir-(30 dies) equivaldria a una ” negativa ” de l’treballador a rebre-ho i, per tant, el «dies a quo» hauria de fixar-se en el dia següent a la finalització de l’esmentat termini.

Si és aquest el criteri, suposaria un canvi en la interpretació realitzada per altres tribunals, que, en supòsits similars a la qüestió plantejada, han pres com a referència la data en què el burofax es va intentar lliurar a l’treballador fallidament al seu domicili (entre d’altres, STSJ Castella – la Manxa, de 15 de desembre 2005, núm. Rec. 635/2005; STSJ Catalunya, de 14 de setembre 2018, núm. Rec. 3160/2018).

Així les coses, les empreses hauran de tenir en compte la possible dilació en el temps que aquest mitjà de notificació fefaent pugui suposar quan el burofax s’hagi intentat notificar sense efecte en el domicili de l’treballador.