Pensió d’aliments en supòsits de custòdia compartida

La decisió sobre el sistema d’exercici de la guarda i custòdia compartida dels fills comuns condiciona i arrossega la resta de les mesures a adoptar en la nul·litat, separació o divorci. En la prestació dels aliments en els casos de guarda i custòdia compartida de la prole la regulació legal i jurisprudencial tradicional sobre aquesta matèria té com a pressupost base la convivència dels alimentistes amb un sol dels progenitors, i hi ha una llacuna pel que fa a com actuar en supòsit de guarda i custòdia compartida. La qüestió bàsica és, per tant, determinar si ha d’establir-se en tot cas una pensió a càrrec del progenitor amb el qual no conviuen els fills en cada moment, o bé cal establir altres mecanismes alternatius a la pensió alimentària clàssica.

Acord de les parts sobre la matèria

El conveni regulador ha d’articular un sistema eficaç de contribució dels progenitors a aquests conceptes. Les possibilitats són il·limitades i les parts gaudeixen d’un elevat marge de maniobra, sempre que resultin degudament garantits els drets dels fills, ja que no s’ha de perdre de vista que es tracta d’una matèria de “ius cogens”, el que faculta el jutge a supervisar els acords i no aprovar aquelles clàusules sobre això que no assegurin la satisfacció del dret dels fills menors.

No hi ha doncs cap regla sobre això. Cal advertir que en general, la solució pactada que passi per la cobertura de totes les despeses dels fills pel progenitor que estigui amb ells en cada moment, no és la més adequada, ja que descuida el fet que hi ha certs despeses periòdiques que es generen amb independència de amb qui es trobi el menor (matrícules de col·legi, equipament de roba, etc.).

Per tant, el més ajustat és l’assumpció directa de les despeses d’alimentació, transport, butxaca, etc. del fill pel progenitor amb el que estigui en cada moment, articulant addicionalment una pensió a satisfer per les dues parts amb vista a afrontar les restants despeses (col·legi, vestit, despeses metge-farmacèutics, …) tant ordinaris com extraordinaris; o bé distribuint el pagament directe de tals conceptes entre els progenitors (el que exigeix ​​la seva exhaustiva identificació, per evitar ulteriors problemes d’atribució de càrregues a un o altre).

En qualsevol cas, resulta aconsellable la instauració d’un fons comú nodrit per les aportacions de tots dos progenitors i dirigit a sufragar les despeses de caràcter extraordinari que es presentin respecte als menors; tot i que és indubtable que aquesta fórmula implica problemes operatius com quin dels cònjuges administrarà el capital rendint comptes a l’altre. La proporció en el pagament de la pensió o de les despeses no ha de ser forçosament del 50%, ja que el procedent és fixar la quantia en proporció a les possibilitats econòmiques de cada obligat al pagament.

Absència d’un acord de les parts

En aquests supòsits la doctrina està dividida entre els que sostenen que s’ha de fixar en tot cas pel jutge una pensió alimentària, dinerària i regular; i els que mantenen que no és necessària tal declaració, tot i que en tot cas hagi de fixar-se una regla expressa de cobertura de les necessitats alimentàries dels menors.

La veritat és que no s’imposa la fixació d’una pensió pròpiament dita, sinó la distribució entre els progenitors de la contribució de cadascú al sosteniment dels fills.

Per tant, el jutge podria establir formes alternatives de compliment d’aquesta obligació sense necessitat de fixar en tot cas una pensió alimentària. Naturalment la solució que s’adopti sempre ha de tenir present les necessitats dels fills i les possibilitats econòmiques d’un i altre progenitor.

Una solució podria ser distribuir minuciosament les responsabilitats de pagament de certs conceptes entre els progenitors, atribuint a un el pagament de despeses escolars i activitats complementàries i l’altre les despeses sanitàries, roba i equipament del menor. En canvi, algunes resolucions han optat pel sistema simple que cada un dels progenitors contribueixi a les despeses del fill durant el període que aquest romangui sota la seva custòdia, compartint proporcionalment les despeses extraordinàries, tot i que ja s’ha vist que aquesta solució emmalalteix de llacunes respecte de certes despeses no periòdics.

D’altra banda, en el cas que un dels progenitors no tingui ingressos, algunes resolucions han acordat que aquell que disposa d’ingressos atengui totes les necessitats dels fills en els períodes en què li correspon la custòdia, pagant una pensió alimentària en els períodes en què queden amb l’altre progenitor.

Pot ampliar aquesta informació en Memento Expert Crisi Matrimonials