Quotes de la Seguretat Social i crèdits contra la massa en concurs

El TS considera que perquè perquè les quotes de la Seguretat Social siguin deutes de la massa, els salaris corresponents han de ser imprescindibles per a la liquidació i autoritzats pel jutge.

Es recorre per la Seguretat Social sol·licitant que les quotes de seguretat social corresponents als salaris no pagats, que s’havien considerat despeses necessàries per a concloure la liquidació i, per això, prededuïbles, tinguin la mateixa consideració.

Assenyala la Sala que, atès que l’administració concursal va comunicar formalment la insuficiència de la massa activa, d’acord amb el que preveu l’apartat 2 de l’art. 176 bis LC, això va determinar que operés la regla de prelació de pagaments prevista en aquest precepte.

Aquesta regla de prelació existeix per evitar l’arbitrarietat de l’administració concursal a l’hora d’atribuir la consideració de “crèdits imprescindibles per a concloure la liquidació”, als efectes de ser satisfets de manera prededucible i, per això, amb anterioritat a la resta dels crèdits, és necessària l’autorització judicial, recollida pel tràmit d’l’art. 188 LC, amb audiència dels interessats. I, a falta d’identificació legal expressa, resulta exigible que sigui la pròpia administració concursal qui identifiqui amb precisió quines actuacions són estrictament imprescindibles per obtenir numerari i gestionar la liquidació i el pagament, i quin és el seu import, perquè el jutge de l’concurs, amb audiència de la resta de creditors contra la massa, valori aquelles circumstàncies que justifiquin un pagament prededucible.

En el present cas, les quotes de la seguretat social dels salaris de treballadors meritats amb posterioritat a la comunicació d’insuficiència de massa activa, que segons la Tresoreria General de la Seguretat Social han estat considerats despeses imprescindibles, no consta que l’administració concursal hagi sol·licitat la preceptiva autorització judicial perquè els salaris siguin considerades despeses imprescindibles per a la liquidació i per això siguin prededuïbles, de manera que si el jutge de l’concurs declara en la seva sentència que no ha concedit aquesta autorització respecte dels salaris, no té sentit discutir la procedència de considerar també imprescindible el crèdit per les quotes de la Seguretat Social.

En qualsevol cas, si s’arribés a reconèixer a aquests salaris la consideració de despeses prededuïbles, en atenció al fet que remuneren uns treballs que eren imprescindibles per a les operacions de liquidació posteriors a la comunicació de la insuficiència de massa activa, per la mateixa raó també mereixerien aquesta consideració les quotes de la seguretat social, ja que els serveis d’uns determinats treballadors que es consideren imprescindibles generen no només el crèdit salarial sinó també el corresponent a les quotes de la seguretat social, ja que tots dos tenen el mateix origen, són el cost generat per aquest servei que s’hauria considerat imprescindible per concloure les operacions de liquidació, sense que a aquests efectes es pugui distingir entre un i altre, ni siguin aplicables les regles de prelació de crèdits de el mateix art. 176 bis. 2 LC.

Resulta irrellevant a l’hora de determinar si tots dos són prededuïbles què aquest precepte tracti de diferent manera el crèdit salarial i el de la seguretat social en atenció que constitueixen despeses necessàries derivat d’un servei imprescindible per a concloure les operacions de liquidació.

No obstant això, com s’ha dit anteriorment, no es pot estimar el recurs al no haver autoritzat el jutge de l’concurs el pagament dels salaris com a despeses imprescindibles per a concloure les operacions de liquidació.