Residencia fiscal i absències esporàdiques
El TSJ Múrcia declara que una persona física nacional espanyola, considerada resident fiscal en un altre país de manera ininterrompuda durant diversos anys, no es converteix en resident fiscal a Espanya pel fet d’haver passat en aquest territori més de 183 dies en un període impositiu en el qual tenia la consideració de resident en l’altre país, sempre que aquesta estada s’hagués produït per qüestions familiars excepcionals, i sempre que les autoritats fiscals de l’altre país haguessin emès un certificat de residència fiscal en ell per a aquest període impositiu.
Al juliol de 2007, un nacional espanyol va traslladar la seva residència a Tailàndia, on va establir el seu habitatge permanent juntament amb la seva esposa, natural i resident d’aquest país, i una de les seves filles, Adela.
D’altra banda, en els períodes impositius 2008 a 2012, la persona física va presentar autoliquidacions model 100 de l’IRPF i, advertint l’error, va procedir a presentar model 210 de IRNR sense EP, per cadascun d’aquests exercicis. L’Administració va admetre la seva residència fora d’Espanya excepte en 2010, any en què va tornar a Espanya a gestionar la testamentaría de la seva mare, romanent en aquest territori, durant aquest any, més de 183 dies.
L’Administració en un primer moment va admetre la no residència a Espanya de la persona física, en un procediment de verificació de dades, acordant-se la devolució sol·licitada en el model 210 presentat per l’obligat tributari. No obstant això, en aquest mateix any, l’Administració va emetre diverses liquidacions provisionals pel IRNR, en les quals va acordar la no devolució que va sol·licitar el contribuent, perquè va considerar que era resident fiscal a Espanya. Aquestes liquidacions van ser confirmades pel TEAR. Enfront d’elles, es va presentar un recurs contenciós administratiu davant el TSJ.
Segons la LIRPF, una persona física és resident a Espanya si roman en aquest territori més de 183 dies durant l’any natural, entre altres supòsits. Les absències esporàdiques no es computen (és a dir, si el subjecte surt d’Espanya uns dies, aquests no es resten del còmput del període d’estada a Espanya), tret que es provi la residència fiscal en un altre país.
Addicionalment, el CDI signat entre tots dos països estableix com procedir en el cas que una persona pugui ser considerada resident fiscal en dos països. Així, si té un habitatge permanent en un d’ells, es considera resident en ell. En cas que tingui un habitatge permanent en els dos, s’estarà al país en què mantingui relacions personals i econòmiques més estretes.
En aquest supòsit, atès que la seva esposa és tailandesa i tant ella com la seva filla resideixen a Tailàndia, el Tribunal considera a l’espanyol resident fiscal també allí.
El TSJ de Múrcia dóna la raó al contribuent, emparant-se que el Dret tributari és un dret públic i, per tant, indisponible, per la qual cosa els elements de l’obligació tributària no poden dependre de la voluntat de les parts. Per tant, encara que les declaracions tributàries es presumeixin certes, si un subjecte va cometre un error i va presentar declaracions de l’IRPF en lloc de declaracions del IRNR, té dret a rectificar-les, devent per a això provar que la seva residència fiscal no estava a Espanya.
A l’efecte de determinar la residència fiscal d’un subjecte a Espanya és irrellevant que tingui immobles a Espanya, més encara si els va adquirir abans de mudar-se a l’estranger. D’altra banda, la cotització en el règim d’autònoms o el pagament d’assegurances mèdiques no justifiquen que el centre d’interessos vitals d’un subjecte estigui a Espanya, perquè són pagaments residuals amb una finalitat exclusivament sanitària;
La titularitat de comptes bancaris a Espanya tampoc és rellevant, si la major part dels actius financers està fora d’aquest país; i el consum elèctric de l’habitatge habitual durant l’estada en aquest país no aporta res a la controvèrsia, perquè aquest habitatge es va habitar precisament en un període d’absència esporàdica.