Responsabilitat de l’administrador per deutes: presumpció legal de deutes posteriors

Acreditada l’existència del deute i que la societat està sotmesa en causa de dissolució, es presumeix que el deute és posterior a la causa de dissolució i que, per tant, l’administrador social ha de respondre de la mateixa. Per tant, si l’administrador és declarat en rebel·lia per no comparèixer en el procés, no podrà destruir la presumpció legal, que juga en contra seu.

MSM nº 1959.2

MADI nº 3270

MSL nº 3917

En primera instància es desestima la demanda interposada contra un administrador social perquè, encara que va quedar acreditat en el procés tant l’existència del deute com que la societat es trobava en causa de dissolució, no va quedar acreditada, però, la data del deute, a efectes de determinar si és posterior a la causa de dissolució (en aquest cas respon l’administrador d’acord amb la LSC art.367), o és anterior (en aquest cas no respon). Es dóna la circumstància que l’administrador demandat no va comparèixer en el procés, i va ser per això declarat en rebel·lia.

En segona instància, l’Audiència Provincial revoca la sentència d’instància, condemnant a l’administrador demandat. A l’efecte, assenyala que, d’acord amb la presumpció legal prevista a la LSC art.367.2, ha de presumir-se que l’obligació -que no es discuteix que existeixi- és posterior a la causa de dissolució -la existència tampoc es discuteix-.

La condemna a l’administrador arriba no només al deute principal, sinó també als interessos generats des que el deute va ser reclamada en un primer procés instat contra la societat, més les costes imposades en aquest procés a la societat.