Responsabilitat d’administradors per deutes socials en obligacions de tracte successiu

El TS declara que en un contracte de tracte successiu, com l’arrendament de local de negoci, celebrat per la societat amb anterioritat a l’existència de causa de dissolució, els administradors respondran per les prestacions posteriors al moment en què la societat incorri en causa d’ dissolució.

El 2011 una societat patir pèrdues que van reduir el seu patrimoni net a una quantitat inferior a la meitat del capital social, sense que els administradors realitzaran cap de les actuacions legalment exigibles per posar remei a aquesta situació, suposant causa de dissolució. Posteriorment, l’any 2013, la societat va deixar de pagar la renda d’un local de negoci arrendat des de l’any 2009. La immobiliària propietària de l’immoble va promoure judici de desnonament i va demandar als administradors reclamant les rendes degudes.

Els demandats van ser condemnats a pagar tant en primera instància com per l’Audiència Provincial i van interposar recurs de cassació, denunciant la infracció de l’art. 367 LSC, al·legant que el deute social que se’ls reclamava provenia d’un contracte anterior al fet que la societat incorregués en causa de dissolució.

La Sala recorda que l’art. 367 LSC estableix que els administradors han de respondre solidàriament de les obligacions socials posteriors a l’esdeveniment de la causa legal de dissolució en cas d’incompliment de les obligacions legals que aquesta situació els imposa, però no estableix una regla que fa a la determinació del moment en què neix l’obligació, de manera que resulten aplicables les regles generals del Dret d’obligacions. Una vegada que es determini el moment de naixement de l’obligació, cal contrastar amb el de concurrència de la causa de dissolució, ja que l’administrador només respon de les obligacions nascudes després.

En els contractes de tracte successiu, com el d’arrendament, l’obligació no neix en el moment de celebració del contracte originari, sinó cada vegada que es realitza la prestació. Cada període d’utilització del bé arrendador genera una obligació de pagament independent i amb autonomia suficient per considerar que aquest període marca el naixement de l’obligació. És a dir, les rendes meritades amb posterioritat a la concurrència de la causa de dissolució han de considerar obligacions posteriors susceptibles de generar la responsabilitat solidària dels administradors. En aquest cas, han de respondre per aquestes rendes, de manera que el seu recurs és desestimat.