15-07-2021

Revocació de llegat: validesa i eficàcia

El TS declara la plena validesa i eficàcia de l’llegat concedit, ja que la testadora sempre va conservar la seva voluntat de transmetre mortis causa el bé llegat mentre va mantenir la seva capacitat. L’alienació no va dependre doncs d’un acte voluntari seu, que pogués interpretar-se com una manifestació tàcita de revocar el llegat, sinó conseqüència d’una autorització judicial instada per la tutora.

La doctrina majoritària, en la interpretació de l’ art. 869.2 CC , així com la jurisprudència, el considera igualment com una manifestació de la voluntat revocatòria tàcita de testador, i no com a transformació d’un llegat de cosa certa en un altre de cosa aliena.

En definitiva, l’alienació, per qualsevol títol, de el bé objecte de l’llegat, duta a efecte pel propi testador, s’ha d’entendre com a acte jurídic inequívoc de la seva voluntat de deixar-ho sense efecte, de tal manera que la mateixa llibertat que va determinar la constitució de l’ llegat permet ara privar d’eficàcia mitjançant un negoci jurídic de tal classe, que constitueix una expressió tàcita de revocació.

I fins al punt això és així, que una eventual recuperació de la cosa alienada, que es reintegrés en el domini de l’causant, no permet a l’llegat recuperar la seva eficàcia, tret que es verifiqui per pacte de retrovenda, com a expressió de la voluntat de l’testador de reservar-se la possibilitat de readquirir la cosa i no desprendre d’ella definitivament.

La interpretació de l’art. 869.2 CC fa que és l’acte voluntari de l’testador el que permet privar d’eficàcia a el llegat, de manera que si l’alienació no depèn de la seva voluntat conserva la seva eficàcia per subrogació.

Per tant, el decisiu per entendre que queda sense efecte un llegat a l’empara de l’ art. 869 de el Codi Civil és la voluntat tàcita de l’donant «mortis causa» o testador expressada per mitjà d’una transformació o alienació de la cosa, el que es desprèn fins i tot de el propi text de l’article quan diu que la tornada de la cosa a el domini de l’testador encara que sigui per nul·litat de l’contracte no fa recuperar la força a l’llegat.

Una segona conclusió també generalment admesa per la doctrina és la que afirma que les alienacions de caràcter forçós, com a fets independents de la voluntat de l’testador, no pot tenir caràcter revocatori perquè els falta l’element en el qual basar la presumpció que el causant va voler revocar el llegat. Un exemple característic d’alienació forçosa que no extingeix el llegat és l’expropiació forçosa, com passa amb la transformació no voluntària de la concentració parcel·lària.

Sota els precedents jurisprudencials esmentats i consideracions exposades hem d’estimar el recurs de cassació interposat; tota vegada que l’alienació de bé llegat portada a terme per la tutora i legatària, per sufragar les necessitats del seu pupil i causant, amb autorització judicial, no es pot considerar com a manifestació de la voluntat revocatòria de testadora sobre l’eficàcia de la mana litigiosa .

La testadora sempre va conservar la seva voluntat de transmetre «mortis causa» el bé llegat mentre va mantenir la seva capacitat. L’alienació no va dependre doncs d’un acte voluntari seu, que pogués interpretar-se com una manifestació tàcita de revocar el llegat, sinó conseqüència d’una autorització judicial instada per la tutora.

Per tot això, en la col·lisió existent entre els interessos dels legataris i l’hereva, cal considerar subrogats a aquells en el romanent de el preu de la compravenda, un cop aplicat a satisfer les necessitats de la testadora, que va ser la causa que va justificar l’alienació de el bé llegat i no la voluntat exterioritzada de la causant, a través d’un acte jurídic propi, que es pugui interpretar com a manifestació tàcita de revocació.