Tributació global / revoltes fiscals
“La tributació ha d’anar a l’una de les nostres economies, que mai deixen d’evolucionar, i de les nostres prioritats” (Valdis Dombrovskis, vicepresident executiu de la Unió Europea per a una Economia a Servei de les Persones).
L’any 2021 està resultant molt mogut fiscalment dins i fora d’Espanya. Als elements dinamitzadors dels sistemes fiscals que ja venien operant en els últims anys, com la preocupació pels efectes de la globalització de l’economia en les bases imposables empresarials, la digitalització econòmica i la lluita contra la competència fiscal perjudicial (Harmful Tax competition ), s’ha unit ara l’impacte fiscal dramàtic , en l’ingrés i en la despesa, de la pandèmia COVID19 , que alguns veuen com una oportunitat única per a la reforma dels sistemes fiscals (Esborrany d’Informe Gruffat / Subcomitè d’Assumptes Fiscals de el Parlament Europeu). Això explicaria que projectes que estaven pràcticament aturats o que avançaven dificultosament, llastats per resistències subterrànies, recuperin sobtadament la vitalitat, com els corredors esgotats que arriben a la taula on els esperen les begudes isotòniques.
El president BIDEN ha deixat sense raons, de cop, als que s’oposaven als plantejaments de l’OCDE sobre tributació digital i impost mínim sobre empreses multinacionals, amb l’argument de la necessitat d’aconseguir un acord global, que no va voler facilitar la Administració Trump. L’Administració Biden ha confirmat la seva voluntat d’arribar a aquest acord i aviat. Concretament a la reunió de l’G20 del mes de juliol . I un acord a aquest nivell és capaç de dinamitzar el concepte d’impost mínim, que ha trobat en alguns països de la Unió Europea el seu principal oposició.
La posició dels Estats Units no suposa una rectificació sense més dels seus plantejaments en els treballs de l’OCDE. Cal emmarcar-la en les propostes de recuperació de les conseqüències econòmiques de la pandèmia que van ser plantejades en la campanya electoral de l’President Biden que, entre altres coses, consideraven un increment d’impostos per a les societats i per a les persones físiques de renda alta per compensar part de el cost dels plans econòmics de recuperació. En concret, es tractaria d’establir un tipus de l’IS de l’el 28% , 1 impost mínim de l’15% sobre el benefici comptable global dels grups empresarials i doblegar (21%) l’actual impost mínim (15%) sobre beneficis obtinguts per filials americanes a l’exterior , i si bé per als canvis que es pretenen que fa a la fiscalitat de les persones físiques, que no són mancos, no necessiten els Estats Units acompanyament global, per als que afecten a la fiscalitat corporativa necessiten en canvi un context internacional coherent, que, coses de la vida i de l’lideratge internacional, és just el que havien negat sistemàticament en els últims anys als seus corresponents de l’OCDE i la Unió Europea. Així que comença a ser més visible un horitzó de tributació global mínima a partir de l’15% en l’Impost sobre Societats. Quedaria per aclarir la posició dels Estats Units sobre l’anomenada taxa GOOGLE, objecte també dels treballs de l’OCDE i d’accions individuals de diversos Estats de la UE, però “casus belli” fiscal per als Estats Units fins ara, encara que sembla lògic que la seva aplicació hagi de estudiar-se en el context de la implantació d’un futur Impost mínim sobre Societats. Està clar que Washington voldrà liderar també aquest debat perquè no està disposat a que les seves empreses siguin les úniques perjudicades pels tributs digitals europeus, així que caldrà conèixer amb detall quin és el seu pensament a l’respecte. Es parla d’una proposta ja circulada a alguns països membres de l’OCDE.
El canvi d’escenari ha tingut immediata repercussió a Brussel·les i la Comissió no ha perdut temps a aprovar (18 de maig de 2021), una Comunicació a el Parlament i als Consell sobre fiscalitat empresarial en el Segle XXI ( Business Taxation for the 21st Century) anunciant la retirada (a 2023) de “la infructuosa” proposta de base imposable consolidada comuna de l’IS i un nou marc de tributació de les empreses a la UE (BEFIT) que fixarà un codi normatiu únic per a la UE en matèria d’IS. Les grans empreses hauran de publicar els seus tipus impositius reals; es perseguirà l’ús abusiu de societats interposades i s’incentivarà fiscalment que les empreses financin les seves activitats amb fons propis en lloc d’endeutar, cosa que, en general no constitueix novetat en les línies de treball dels últims temps. Si ho és la “Recomanació de la Comissió de la mateixa data sobre el tractament fiscal de les pèrdues incorregudes durant la crisi de la COVID-19″ , aprovada conjuntament amb la recomanació anterior, que insta els Estats membres a permetre la compensació de les pèrdues de 2020 i 2021, amb els beneficis que van tenir en els tres exercicis anteriors i al menys, en l’exercici fiscal anterior, és a dir, 2019. l’import màxim d’aquesta compensació seria de tres milions d’euros per exercici fiscal deficitari, el que posa de manifest l’orientació de la mesura cap a les petites i mitjanes empreses.
Juntament amb la retirada de la proposta sobre base imposable consolidada, l’altra notícia de calat, tenint en compte el que s’ha dit sobre els interessos de Washington, seria la proposta de creació d’ un impost digital com a recurs propi de l’pressupost comunitari , independent (¿?) de l’esdevenidor acord global sobre reforma de l’Impost sobre Societats. Es retiraran, en conseqüència, les actuals propostes sobre Digital Services Tax i Significant Digital Presence. Veurem a veure que diuen els americans.
Mentre l’huracà de la reforma tributària global puja de categoria, altres realitats fiscals més modestes, però no menys dignes de consideració, per proximitat amb nosaltres, entre altres coses, deixen la seva empremta en 2021 i s’han de registrar com actualitat tributària.
La revolta fiscal colombiana ens retrotrau a altres moments històrics en què la fiscalitat o la recaptació va ser l’espoleta capaç d’alterar el curs de la història. Semblava que aquestes coses no podien passar ja, que les institucions democràtiques són capaços de canalitzar el debat fiscal, però aquí tenim el cas de Colòmbia, país que assessorat -com no- pel Fons Monetari internacional, es llança a revisar el sistema tributari, augmentant els impostos a la classe mitjana i proposant l’aplicació de l’IVA a productes de primera necessitat, serveis públics bàsics i altres serveis exempts, el que va provocar una inesperada resposta popular, amb manifestacions i morts, que ha fet tremolar el Govern ia la societat colombiana . De moment,el ministre d’Hisenda (Alberto Carrasquilla) i el seu equip han hagut de sortir de el Govern i el President Duc ha anunciat la retirada dels projectes per a la seva reconsideració, però el malestar social s’ha seguit manifestant en altres direccions alterant el funcionament regular de les institucions de l’Estat i enfrontant a la societat civil amb les forces armades i la policia. Esperem que la situació pugui reconduir reparant els danys ocasionats, però convé reflexionar sobre el cas de Colòmbia a l’hora de pensar en la política fiscal, de manera que els recomano l’interessant llibre, encara que difícil de trobar, de David F. Burg: A World History of Tax Rebellions.però el malestar social s’ha seguit manifestant en altres direccions alterant el funcionament regular de les institucions de l’Estat i enfrontant a la societat civil amb les forces armades i la policia. Esperem que la situació pugui reconduir reparant els danys ocasionats, però convé reflexionar sobre el cas de Colòmbia a l’hora de pensar en la política fiscal, de manera que els recomano l’interessant llibre, encara que difícil de trobar, de David F. Burg: A World History of Tax Rebellions.però el malestar social s’ha seguit manifestant en altres direccions alterant el funcionament regular de les institucions de l’Estat i enfrontant a la societat civil amb les forces armades i la policia. Esperem que la situació pugui reconduir reparant els danys ocasionats, però convé reflexionar sobre el cas de Colòmbia a l’hora de pensar en la política fiscal, de manera que els recomano l’interessant llibre, encara que difícil de trobar, de David F. Burg: A World History of Tax Rebellions.encara que difícil de trobar, de David F. Burg: A World History of Tax Rebellions.encara que difícil de trobar, de David F. Burg: A World History of Tax Rebellions.
Dins d’Espanya, la Comunitat Autònoma de Madrid presenta un cas d’efectes politicoelectorals d’un model tributari , amb motiu de les eleccions que van tenir lloc al mes de maig. Tot i que és evident que els impostos no determinen de manera total la direcció de l’vot, tinguem clar que molts ciutadans, qüestions ideològiques a banda, han votat amb la mirada posada en el model d’impostos baixos desenvolupat pel Partit Popular durant una sèrie d’anys en els tributs sobre els quals pot actuar: l’IRPF, l’Impost sobre Patrimoni i l’Impost sobre Successions, és a dir, el nucli dur de la progressivitat personal . L’amenaça d’alterar aquest statu quo en la reforma fiscal que prepara el Ministeri d’Hisenda amb l’assessorament d’una Comissió d’Acadèmics experts i les declaracions de el Govern central sobre la fiscalitat de la Comunitat Autònoma, van col·locar a el candidat socialista en una posició impossible que malgrat la seva talla personal i el seu talent , el va arrossegar a perdre contundentment les mateixes eleccions que havia guanyat folgadament dos anys abans. La “errada” sobre la supressió de la declaració conjunta en l’IRPF va culminar un capítol d’errors polítics amb conseqüències electorals (rendes mitjanes i baixes) fàcilment intuïbles. Mai sabrem, perquè és impossible mesurar aquesta variable de l’vot, si van ser els impostos o no els que van decidir, però que van influir és difícil de negar per a qualsevol observador desapassionat.
La Comissió d’Experts no podrà dir-nos gran cosa de l’Impost sobre Societats vista la realitat que acabem de relatar més amunt, ni dels impostos indirectes sobre els quals mana la Comissió Europea, tot i que pot tractar de situar-se dins del que es decideixi globalment oa nivell europeu, però si podria tractar d’establir el principi prioritari que el nucli dur de la fiscalitat directa progressiva hauria de ser igual per a tots els espanyols (El mateix esforç fiscal col·lectiu que deia López-Casasnovas fa uns dies a LA VANGUARDIA, però aplicat a la fiscalitat directa progressiva) i com s’aconsegueix això, atesa la consolidada estructura territorial de l’Estat. A la baixa o a l’alça, ho han de decidir conjuntament els poders tributaris competents. Perquè el que no va a retrocedir en les actuals circumstàncies polítiques, és el nivell competencial assolit per les diferents comunitats autònomes. Si no s’aborda aquesta qüestió, el que queda és l’ampliació de l’anomenada tributació mediambiental , dit sigui amb tot respecte, per defecte, en part al menys, en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (Component 28).